Hi ha mentides i mentides, però que algú t'asseguri que la vida és senzilla és potser la més gran i manifesta de totes. Ara bé, que una cosa no sigui veritat no vol dir que sigui evident que no és. Moltes vegades, si no totes, és necessari tenir una experiència prèvia que t'ajudi a reconèixer certs aspectes, i l'única experiència que realment et garanteix aquestes eines se li'n diu, precisament, "vida". Però la vida, per sort o per desgràcia, no la vivim sols. Estem envoltats d'altres individus que també viuen i experimenten, i segons el filòsof Dr. Francesc Torralba, és precisament l'acte de compartir el que fa que no ens ensorrem. O, com a mínim, ajuda que la caiguda no sigui des de tan amunt. "Perquè una cosa és segura", diu Torralba, i és que "no hi ha vida sense contrarietats".

I és que solament cal fer una ullada al món per veure que efectivament estem rodejats de desventura. És per això que Torralba incideix en el concepte de "somiar desperts", que no és una frase literal que podria ser catalogada com a paradoxa, sinó el fet d'estar alerta, amb lucidesa, i previnguts per a quan arribin les desgràcies. Però per a això també és imprescindible una altra qualitat, que és la "virtut de l'esperança". Però no l'esperança entesa des d'un punt de vista, diguéssim, naïf, sinó com a una actitud vital que no et permet acomodar-te ni malgastar ni tan sols un segon de vida en qüestions que te la resten. Alguns troben l'esperança en Déu, altres en la seva feina, en la seva afició. És indiferent on sigui, però el cas és tenir-ne.

Però el mal existeix, sempre està allà, i "brilla molt més que la bondat", diu Torralba. És per això que per aconseguir o intentar vèncer-lo necessitem "un mínim d'autoconeixement". Aquesta és la millor arma que l'evolució ha brindat a l'ésser humà, però no ens ve donada de sèrie, sinó que l'hem de desenvolupar. De despertar. I és que aquesta virtut et permet saber "fins a on pots estirar la corda", en altres paraules, a ser realista. I ser realista comporta de manera gairebé automàtica ser conseqüent, és a dir, acceptar que existeixen els desastres, les guerres, el mal i les tragèdies, però si tenim un mínim de coneixement, serem capaços de catalogar-les, i no fer d'un gra massa amb nimietats, que també existeixen.

Aquesta és una feina personal, però Torralba insisteix en el paper de la comunitat. Ell va patir fa uns anys la desgràcia més gran que pot experimentar una persona, que és la mort d'un fill. Això el va ajudar a entendre encara amb més força el gran i imprescindible paper de la família, el grup d'amics... el que sigui, però la companyia dels altres. Torralba diu que hem d'expressar el dolor, l'hem de treure fora, perquè si se'ns queda a dins pot desencadenar en un mal molt major. "Fer-ho sol és molt complicat", expressa, i per això també és positiu marcar-nos certes metes o objectius, tenint en compte el que comentava de ser realistes. Però tenir esperança en alguna cosa. La que sigui! Perquè si no, et pots convertir en "un mort en vida".

En resum, Torralba té una llarga experiència professional i, sobretot, vital, i en lloc d'haver-la guardat per a si mateix ha decidit compartir-la amb el món. Ahir, al Centre de Congressos d'Andorra la Vella, l'esperava una sala més que plena, ja que alguns van haver d'escoltar la conferència dempeus perquè no hi havia cadires suficients. Aquest nivell de seguiment i expectativa és el que mouen persones com el Dr. Francesc Torralba, i és el que fa que la comunitat no solament creixi cada vegada més, sinó que, per sobre de totes les coses, hi segueixi havent una comunitat. Sigui quina sigui.