Confinats amb nens: manual de supervivència

Diu que la Judit es desperta de vegades a mitjanit, amb el neguit que s’ha de rentar les mans: “‘Però, si ja ho has fet, i tres vegades, quan ens hem rentat les dents!’”, li dic, “però no hi ha manera, ens acabem llevant i tornant-hi”. És l’única –diguem-ne– seqüela del confinament. “Sap que no podem sortir perquè ens podem contagiar el virus, i de fet ara mateix no sortiria al carrer per res del món. Li té un pànic terrible. Però sap també que si fem les coses bé no l’agafarem. I així anem fent.”

Ho explica l’Hermi, després de deu dies de confinament i amb un punt de sorpresa perquè –admet– “ens està costant menys del que ens pensàvem”. El secret és mantenir una rutina que s’assembla molt a les dels dies laborables, alternant deures, joc i rítmica –la Judit, que té 8 anys, forma part de l’equip de gimnàstica dels Serradells– i ella mateixa es gestiona els pics d’hiperactivitats. “Si té ganes de saltar i de ballar, es posa a practicar les coreografies que tenen programades, per si es reprenen les competicions.” L’Hermi, en fi, li ha sabut trobar el punt positiu en aquesta insòlita situació: “No topem més que un cap de setmana normal, però ara parlem molt, ens expliquem moltes coses, riem més. Amb ella i amb tota la família. Ens està servint per reconnectar amb els que tenim més a la vora.” És clar que això, admet, ho diu ara, “ja veurem si la cosa s’allarga quinze dies més!”

La Sònia no ho veu tant de color de rosa. Ella és autònoma, treballa des de casa, i el marit també. I tenen dos nens; la Jana (5) i el Noah (6). En aquestes edats, diu, “hi has d’estar contínuament a sobre, i combinar les dues facetes, i durant tot el dia, és molt difícil”. La sensació final és la de frustració, “perquè t’adones que no estàs fent bé ni això ni allò, perquè arribar a tot és impossible”. També ells han mantingut els hàbits diaris, i l’única llicència és que l’hora de llevar-se s’ha retardat lleugerament, de les 7.15 a les 8 del matí. Després d’esmorzar i després de dinar, deures, i acabats els deures, sessió de joc o pel·lícula. “És l’única manera de poder-nos concentrar en la feina. Això sí: ha de ser en anglès o en francès.” Tablet i mòbil els tenen vedats, i per cremar energies, el Noah i la Jana han canviat el rugbi, l’esquí i la bici per les carreres amunt i avall del passadís. No els ha costat assumir l’enclaustrament –“saben que a fora hi ha un bitxet dolent que se’ns posa a la boca, als ulls i al nas i ens fa pupa”– però els ho ha de recordar de tant en tant perquè demanen sortir, i se li escapa un bri d’indignació quan sent a dir que estan “de vacances”. “Unes bones vacances és el que necessitarem quan tot això acabi. I un psicòleg”. El més trist, l’aniversari de la Jana, “que vam haver de celebrar amb videoconferència a quatre bandes”.

Pares que es multipliquen
L’experiència de la Míriam és tota una altra. I això que no ho veia gaire clar perquè –com coincideixen totes les altres mares– “en qüestió de dies ens hem hagut de reciclar en mestres, professors d’anglès, de ball i de manualitats, dinamitzadors i psicòlegs”. Amb el pas dels dies, diu, els nens els troba cada vegada més contents, “com si el fet de passar més estona amb els pares els relaxés”. També aquí el Martí (7) i la Inés (4) segueixen els horaris escolars, “i en això ens ajuda molt els esforços que estan fent els professors per facilitar-nos els materials”, la tablet es reserva per a jocs didàctics, excepte una breu estona al dia, i els ha enrolat en les feines domèstiques: “S’han estrenat a escombrar, fregar i posar la rentadora, ho fan com poden, jo no els exigeixo, i es distreuen.” El coronavirus el portaven après de l’escola, i en temps excepcionals, mesures excepcionals: “Al Martí li deixo que jugui a futbol a dintre de casa. Necessita la seva estona de xutar la pilota!”

És exactament el cas de la Joana (7). A l’escola els ho van explicar amb detall, de fet feia dies, per no dir setmanes que era una conversa recurrent entre els més petits, i ha entès sense problemes que s’havia de quedar a casa. Una altra cosa és l’Iker (2). La Feli ha organitzat una rutina diària que s’activa cap a les 8 del matí, i que destina part del matí a jocs. Després de dinar, i aprofitant la migdiada del petit, la Joana fa els deures, i després, temps lliure, berenar, lectura, dutxa, sopar i tele. I per cremar energies, sessions més o menys maratonianes de ball. A les 22 hores, com una soca al llit. “De moment ho portem bé. Intentem no enfadar-nos més del compte. Però cal molta, molta paciència”.

I acabem amb la Sandra, mare soltera de la Mikaela (6): totes dues han consensuat uns horaris i unes activitats que inclouen deures, tele i Facetime amb el pare, abans de dinar, i després, joc individual, activitat esportiva, activitat manual, Facetime amb amiguetes i relaxació amb ioga. “Mentre preparo el sopar, ella mira la tele, i després de sopar, ritual de tele juntes escarxofades al sopar, dutxa i al llit cap a les 21 hores, mitja horeta més tard que quan va al col·le”. El més difícil, diu la Sandra, “és trobar temps per a mi”. Normalment, després de sopar, quan la Mikaela dormi  i si li deixen les feines de casa. “Els primers dies va estar més neguitosa, però ara ja ens hem fet una rutina, sap que pot desestressar-se llançant pelutxos, i jo també practico exercicis de relaxació per gestionar el meu estrès. Al final, totes dues estem contentes de poder passar més temps juntes.”