El futbolista del Betis Rogelio Sosa va encunyar als anys seixanta la ja mítica frase "córrer és de covards", que posteriorment va acabar de popularitzar el bo de Carles Reixach. Bé, imagino que depenent del context la consigna deurà ser més o menys encertada; si per exemple em persegueix un tigre els puc assegurar que correria com un esperitat, per molt que no servís absolutament per a res, i no sé exactament si seria un acte de covardia o una decisió inútil i certament estúpida. I sortir disparat quan hi ha una amenaça, diguem-ne, no tant sentenciadora com que t'empaiti un gatet de bengala deixant el teu amic enrere i a la seva sort, seria una acció covarda? Rotundament sí. Ara bé, i córrer per tal de mantenir un estat de forma saludable i ajudar a incorporar uns hàbits vitals que, en principi, redunden en el nostre propi benefici? És això, potser, de covards? Doncs si els ho pregunten als 3.800 participants que ahir van acudir a la Cursa Popular Illa Carlemany els diran que els covards són, si de cas, els que no corren.

O els que no correm, millor dit. Però bé, el cas és que la cèlebre carrera ciutadana ha arribat a la seva quinzena edició, i molts eren els que l'estaven esperant amb candeletes. I és que aquest esdeveniment esportiu s'ha convertit gairebé en tot un símbol de país, i participar-hi representa molt més que solament aprofitar un matí per sortir a fer fúting. L'Anna, per exemple, des de ben petita hi participa, i tot i que fa un parell de mesos va patir una lesió al menisc es va tornar a calçar les botes per recórrer els carrers d'Escaldes i la capital. Però no ho va fer sola, sinó que la seva amiga Andrea també es va animar a, com diu ella amb gràcia, "seguir de ben a prop a la meva companya lesionada". Totes dues van fer el recorregut de 5 quilòmetres, i van marcar un cronòmetre d'uns 32 minuts. "Gens malament per a una cursa popular!", diuen, "ara bé, si fos una carrera runner de veritat...". Per sort, no ho era!

O sí, depèn de com ens ho mirem, perquè la marca de la carrera llarga computa per al Campionat d'Andorra masculí, i el guanyador va ser, per a sorpresa de ningú, Nahuel Carabaña.  L'altra opció, la curta, era de 2 quilòmetres, i l'ambient que s'hi respirava era, tal com descriu el David, "més relaxat". I més familiar, també, ja que els petits de casa també van sortir a cremar l'asfalt del país i gaudir d'un dia especial. Però és que hi havia diverses categories per a les diferents franges d'edat, i l'Èric, per exemple, va quedar segon de la cursa de 5 quilòmetres dels nascuts entre el 2010 i el 2013 amb un registre de 19'21 minuts. A més, ho va fer sense preparar-se específicament per a l'ocasió, ara bé, "sí que acostumo a sortir a córrer", diu, però ell realment practica futbol. El Max, el seu amic, tampoc va fer un entrenament particular, sinó que es va presentar "per veure què passa". Finalment va assolir la marca de 20'19 minuts.

Qui no es va quedar gaire lluny del cronòmetre dels nostres joves esportistes va ser el cap de Govern, Xavier Espot, que desprès de donar literalment el tret de sortida es va unir a la resta de corredors. 24 minuts i escaig va tardar a arribar al Parc Central, perquè diu que ell és "més de fer quilòmetres que no pas velocitat". De l'esdeveniment, però, destaca "la promoció de l'esport, el treball en equip i la solidaritat", a banda del fet que "en un país de prop de 90.000 habitants participin en una carrera popular gairebé 4.000 ciutadans". És realment un percentatge molt elevat, i demostra que som un estat que abraça l'activitat física com a motor social. Així que sortir a córrer no és, ni molt menys, de covards. A més, tenim la sort que al Principat, en principi, no hi ha tigres! Tot i que sí que hi ha algun osset que es deixa veure de tant en tant, això és veritat. Bé, si se'l troben potser millor que no corrin gaire, no fos cas que la bèstia tingués gana... Els asseguro que no serien uns covards; en tot cas ho seria l'os per no participar a la cursa d'Illa Carlemany!