Criar un fill capgira de cap a peus l’economia familiar. Ho sap qualsevol que hagi passat per l’experiència (estupenda, això sí) de ser pare (o mare). Però si això és així per a una família mitjana, que hi destina un 30% dels ingressos mensuals, l’impacte es dispara en el cas de les famílies amb un sol progenitor i, com és obvi, en les que tenen rendes més baixes. Ho posa negre sobre blanc el segon informe sobre el cost de la criança elaborat per Andorra Recerca + Innovació, Andtropia i Unicef, i el punt de partida són els 802 euros mensuals que, de mitjana, destinen a la criança del primer fill les famílies del nostre país. Però aquests 802 euros, són molt o poc?

Si posem aquesta xifra en context, l’alarma salta de seguida. En el cas de les famílies monomarentals, aquests 802 euros –un 10% més que fa dos anys– representen el 35% dels ingressos mensuals, set punts més que en el cas de les famílies monoparentals. Una diferència que s’explica perquè estem comparant els salaris mitjans d’homes i de dones, i aquí hi té per tant molt a dir l’anomenada bretxa salarial. En qualsevol cas, queda clar que ser pare, i sobretot ser mare, és quasi prohibitiu si s’opta per emprendre aquesta aventura en solitari. I no diguem si prenem com a punt de partida el salari medià o, encara pitjor, el salari mínim: en el primer cas, el pare (o la mare) que insisteixi a tirar endavant una criatura haurà de reservar un raconet equivalent al 40% dels ingressos mensuals; en el segon, la xifra es dispara fins a un estratosfèric 60%. En aquestes condicions, criar un fill no és que es converteixi en una aventura, és que és directament una missió si no impossible, com a mínim heroica.

El mateix es pot predicar, i això és una obvietat, de les famílies més vulnerables, i ara ja no parlem de les monoparentals, sinó de famílies amb dos progenitors. L’estudi divideix les famílies en cinc franges segons els ingressos. I la conclusió és que el primer quintil, amb ingressos de 18.500 euros anuals, destinar-ne 802 a la criança els hipoteca el 52% del pressupost familiar. La xifra decreix en el segon quintil (41%) i en el tercer (31%), però sembla clar que per a tres cinquenes parts de les famílies andorranes l’esforç de pujar un fill és més que considerable i que, com apunta Mercè Miquel, cap de projectes d’Andtropia, això pot redundar en pobresa energètica, alimentació menys variada i problemes d’obesitat infantil, menys activitats extraescolars i una pitjor atenció sanitària.  
Fins aquí, el diagnòstic més o menys gris fosc de la criança al nostre país i un dels motius que explica la nostra escarransida natalitat: 0,84 fills per dona, la més baixa d’Europa. Té solució? Com a mínim es pot frenar –i ja veurem si revertir– i l’informe proposa set recomanacions per intentar-ho. Les cinc primeres ja constaven a l’informe de fa dos anys, les administracions no en van fer ni cas i ara les repeteixen: gratuïtat de la sanitat i de l’escola bressol; prestació universal per fill: deduccions fiscals; flexibilitat horària i foment del teletreball, i descomptes en llars d’infants, extraescolars, menjador escolar i activitats esportives i culturals. De propina, n’hi afegeixen dues més de ben concretes: un kit de benvinguda universal amb productes bàsics (n’han calculat fins i tot l’impacte econòmic per al Govern: 60.000 euros anuals); i gratuïtat en serveis essencials el primer any de vida. No cal ser un àugur per intuir que d’aquí a dos anys les propostes que es repetiran en el tercer informe no seran cinc, sinó set.