Diari digital d'Andorra Bondia
Cròniques refugiades  #opentheborders. Dia 4. ‘My friend’
Cròniques refugiades #opentheborders. Dia 4. ‘My friend’

Cròniques refugiades #opentheborders. Dia 4. ‘My friend’


Escrit per: 
Isiidre i Bernat Escorihuela / Il·lustració: Kawa

My friend, aquest és el nostre nom per a qualsevol dels residents del camp de Katsikas. Nens, adolescents, adults... per a ells nosaltres som el “seu amic”. És fàcil entendre que no recordin el nostre nom. Aquí devem ser uns 30 voluntaris, alguns de llarga estada i la majoria d’una a tres setmanes. Alguns venim amb ONG petitones i d’altres són independents. Les ONG oficials mengen a part (Acnur, Oxfam, Metges del Món, Metges sense Fronteres, Unicef, Creu Roja...), algunes de les quals amb carpes instal·lades al camp però “tancades per vacances” per dir-ho d’una manera planera.

Els voluntaris independents o de les petites ONG, com les espanyoles olVIDAdos, Pangea, AIRE i la britànica Light House, funcionem a partir de la reunió diària que es fa al meeting point del camp, a les 10.30 hores de cada un dels matins de la vida del camp. Aquí es parla del funcionament del dia abans i s’intenten arreglar les errades i distribuir les tasques diàries del camp. Tot en un to assembleari i adjudicant-nos les diferents feines de manera voluntària.

De tasques n’hi ha moltes i diverses, algunes de fixes que s’han de fer cada dia i d’altres que sorgeixen a partir del bon funcionament del dia a dia: organitzar el magatzem, el Baby Food (repartir les papilles als nadons, tenda a tenda), la distribució de la roba a la “botiga” del magatzem, repartir el sopar a les més de 900 persones del camp i tot un llarg etcètera. A banda hi ha les activitats culturals i d’esbarjo per als nens i de les diferents escoles, que s’autogestionen mitjançant mestres nadius de les mateixes ètnies que conviuen a Katsikas.

Servir el sopar ha estat una de les experiències més colpidores que hem pogut tenir dins del camp i m’atreviria a dir de les nostres vides. Quatre dels dotze voluntaris que formem aquest servei, degudament organitzats, ajudem les famílies a mantenir l’ordre i que les cues funcionin a la perfecció dins d’un ordre que a priori sembla caòtic però que rutlla a un ritme clavat i constant. ¿I els altres vuit voluntaris? Doncs ben fàcil: són els encarregats, fent una cadena humana, d’omplir, atenció, mig got de verdura fresca amb dos o tres dàtils més un ou dur (dia sí dia no) i repartir un pa de tipus àrab per acompanyar l’àpat a cada una de les persones que ens sol·liciten el sopar, avui en concret 900 persones.

La quantitat de residents varia en funció de la qualitat del càtering dels militars, que el dia de la crònica feia pena, i aquest és el motiu pel qual la majoria dels habitants del camp van venir a buscar el nostre sopar. Ben poca cosa, pensareu, i és ben cert, però cal recordar que ho fem petitíssimes ONG amb un pressupost més que limitat, comparat amb el que han de tenir els monstres oficials, que no veiem en aquest moment clau de la jornada. Un cop més un nou cop de puny (ja no recordo quin va ser el primer) a la crua realitat de la vida d’aquesta gent que tan sols buscava millorar la seva dignitat com a éssers humans.

Avui a les nou del matí, com cada dilluns, dimecres i divendres, un refugiat, experiodista, de la ciutat de Damasc ens dóna 45 minuts de classe d’àrab per facilitar la vida de tothom al camp. Això és senzillament cooperació i socialitzar, una qüestió de convivència. Que fàcil resulta la convivència entre nord i sud. Al nostre profe/periodista li direm Hamed (nom no oficial). Aquest periodista escrivia les seves cròniques antirègim d’Al-Assad, a les xarxes socials, fins al dia que el dictador va decidir que era el moment de tapar-li la boca fent-li passar un periple per diferents presons del país. Ara tres dies aïllat, ara compartint una miserable cel·la amb set presoners més, en les més indignes condicions humanes, de tal manera que no es podien ni estirar al terra per dormir. Així durant un any, fins que van poder subornar el sistema penitenciari i alliberar-se d’aquesta vulneració dels drets més elementals de qualsevol ésser humà. Va fugir d’aquesta Síria sense pietat i va iniciar tota la ruta de la mort (com l’anomenen els mateixos refugiats) per poder arribar a la nostra estimada Unió Europa. Recordeu, premi Nobel de la Pau, ¿oi?

Demà marxem al dur camp de Filippiades. Diem adéu amb el cor encongit als més de 900 valents que van decidir jugar-se la vida tot esperant trobar un futur ple d’esperança dins d’aquesta falsa Europa. Permeteu-nos, avui, de ser més extensos. El nostre comiat del camp ha estat visitar la tenda de l’artista kurdosirià Kawa. Ell i la seva família (dona i fills) van decidir realitzar tot el periple fins a arribar a Grècia. Veient els seus dibuixos, crec que no calen més explicacions. Tan sols un apunt: el Govern turc els va retenir (a ell i a 2.000 refugiats més) durant quinze dies en una pista de bàsquet. ¿Calen més comentaris?

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte