Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, Escorihuela, Filippiadas, Síria, Grècia, camps de refugiats, refugiats, cròniques refugiades
Andorra, Escorihuela, Filippiadas, Síria, Grècia, camps de refugiats, refugiats, cròniques refugiades

Cròniques refugiades #opentheborders. Dies 9 i 10. Les clavegueres


Escrit per: 
Isidre Escorihuela / Foto: I. E.

“Solo voy con mi pena, sola va mi condena, correr es mi destino por no llevar papel...” (Manu Chao)

La capacitat de sorprendre’m dels militars no té fi. La seva testosterona i que els seus genitals són més grossos que tots els nostres junts, fa uns dies ens va quedar demostrat.

El xantatge sol ser una eina molt simplista i mesquina, però ells saben com aplicar-la perquè sigui efectiva.

Dilluns al matí, en arribar al camp, els militars ja ens esperaven al control d’entrada. Amb les claus del magatzem a la mà, ens van fer entendre quina seria la seva revenja per la nostra victòria de dissabte. La qüestió era prou senzilla; o es netejava la zona on els refugiats es dutxen i renten la roba o no hi havia clau del magatzem i, per extensió, aquell dia no es feia la tasca del repartiment d’aigua potable. Aquesta maniobra anava molt dirigida a nosaltres.

Ja sabem que el concepte de neteja en alguns dels països àrabs no és el nostre i tenen el mal costum de tirar a terra algunes de les coses que ja no utilitzen, això és ben cert. Però aquí la qüestió és educar, no reprimir. Durant tres hores vàrem estar recollint la brossa més brossa que us pugueu imaginar. Però ai, pobres de nosaltres, com els arriben a estrènyer els galons i com arriben a imposar la seva llei al camp. Van voler rematar la jugada decidint que també els tancaven l’aigua no potable. La neteja va ser impecable i el repartiment de l’aigua es va fer efectiu.

Aquestes tàctiques militars recorden moments passats que tots nosaltres no desitgem ni somiar. Però no ens humiliaran tan fà­cilment.

Aquesta era una crònica de comiat, però no m’he pogut estar d’explicar-vos aquesta dura experiència que voreja la indecència humana, no pel fet d’haver de netejar, ni molt menys, sinó clarament per com de rebuscats poden ser alguns éssers humans. Però hem de tenir clar que no poden ni han de guanyar aquesta partida, on està en joc la dignitat humana.

Marxem! Amb aquesta paraula vaig començar la primera crònica refugiada assegut al sofà de casa, i no sabíem el que ens trobaríem a la calorosa Grècia. Finalment el dia que no volem que arribi per a nosaltres ja ha arribat. Aquí tot resulta diferent: l’amistat, la gent, els riures, els llargs plors interns i alguns d’externs, les abraçades constants que et reclamen els nens, la complicitat, els my friend, my friend plens de sonoritat..., però per sobre de tot AQUÍ la vida et dóna una gran i inoblidable lliçó.

Ahir va ser dia de comiats. Un dels cooperants feia el viatge de tornada cap a casa i li vàrem fer el típic sopar que se sol fer en una situació tan especial. Però aquest no va ser l’únic adéu del dia. Al migdia, a ple sol, una família afganesa també s’acomiadava de nosaltres. Ells refeien el camí de tornada cap a casa, tot el que van portar en el viatge de vinguda s’ho entornaven de nou cap al seu destí d’origen. Per ser-vos sincer, no crec que s’ho entornessin tot cap al perillós Afganistan. Durant el llarg i penós camí de vinguda van anar perdent i deixant la il·lusió i l’esperança de trobar un país d’acollida, trobant-se a canvi el que molts de nosaltres ja sabem: fronteres tancades i pactes indecents de la UE i Turquia, a banda de les dificultats pròpies d’un trajecte com el seu: misèria, penúries, morts i les màfies que els van portar fins a tocar el timbre d’entrada a Europa.

Aquestes mateixes màfies els retornen, ara, cap a casa. Els ciutadans afganesos són els que intenten fugir d’aquesta situació amb més assiduïtat. L’Afganistan no està reconegut per l’ONU com a país en guerra, fet que implica que no poden demanar l’estatus de refugiat de guerra, que els permetria tenir un bri d’esperança de poder començar una nova vida a Europa. Alguns d’ells desfan el camí fet a l’anada. Ja ho sabeu: Grècia, travessar de nou la Mediterrània, Turquia... i amb sort arribar a casa. Els més ben situats econòmicament intenten comprar a través de les mateixes màfies la documentació necessària per travessar “legalment” la frontera del nord. La majoria són enxampats i retornats als camps. Ja se sap que els comiats d’éssers estimats no són fàcils, i aquest tampoc va ser diferent. La intensitat del moment va ser especialment dolorosa.

Andorra
Escorihuela
Filippiadas
Síria
grècia
camps de refugiats
refugiats
cròniques refugiades

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte