La celebració d’un Dia mundial sempre pot ser una bona excusa per parlar de temàtiques o tasques que a vegades passen desapercebudes o sobre les quals tenim unes idees preconcebudes que s’han de descartar davant de l’evidència. El proper 29 d’octubre es commemora el Dia mundial de les cures i el suport, una jornada pràcticament de nova creació que commemora sobretot la tasca de cuidadors remunerats o voluntaris. I si teniu ocasió de parlar amb Aleix Garcia, tècnic auxiliar d’infermeria, que treballa des de fa tres anys al Servei d’Atenció Domiciliària (SAD), aquests esquemes estereotipats es trenquen. Jove? 22 anys. Noi? Sí, en una professió tan feminitzada... Al SAD? Confessa que ho ha d’explicar vàries vegades quan li demanen perquè a la gent li sona a xinès. Atén els usuaris d’Encamp i Canillo fent tasques d’higiene, acompanyant-los a fer un vol o la compra. Depèn. Fa de mitjana sis o set domicilis al dia. Diu que la seva feina és vocacional i dona a entendre que s’ha de tenir “la xispa” o una mena de do, mà esquerra o com es vulgui dir per connectar amb la gent gran. “Els has de conèixer i entendre”. Avui diríem tenir empatia o pels que siguin més grans, ficar-se en la seva pell. I no només amb ells, també amb els seus familiars. “Crees un vincle amb aquesta persona”, remarca. I és gratificant? No ho dubta. Sí, “són molt agraïts, a vegades em donen una galeta...”. 

Des del punt de vista personal, explica que li agrada la feina que fa. Va fer les pràctiques al SAD i s’hi va quedar. Ho prefereix a haver de treballar “tancat” en un centre. “Vas d’un domicili a l’altre i et toca l’aire, no és monòton, tenim molts perfils d’usuari”. Des del vessant professional, remarca que “has de creure en el SAD perquè és superimportant que la gent gran que no té patologies molt greus pugui seguir a casa seva”. 

Parlar, jugar en companyia
Les que també tenen claríssim que cuidar és una vocació són Alejandra Peralta, tècnica auxiliar d’infermeria que treballa al centre de dia de la Creu Roja Andorrana a la capital, i Carmen Hortigüela, que fa de voluntària en mil i un dels fronts socials que té oberts l’entitat. De fet, a Carmen Hortigüela se la va poder veure també el Dia contra el càncer de mama a la paradeta de l’Associació Andorrana contra el Càncer a la plaça Rebés. És impossible deslligar la tasca de cuidadores que porten a terme una i altra de les persones ateses al centre de dia. Així és que la més veterana del lloc, l’Albina, i també la Concepció, l’Anabella i el Felip anaven ficant cullerada al llarg de la conversa. 

Alejandra Peralta va començar a la Creu Roja com a voluntària fa dos anys i des de fa un any i mig hi treballa. Per als usuaris és “una campiona”. Literal. A més de fer les tasques pròpies d’infermeria, és l’encarregada d’organitzar les sortides. Segons explica, es passa tot el dia pensant on poden anar dins i fora del país. Memorable per a tots la darrera excursió a la platja. Per a l’Albina sens dubte. Feia més de 50 anys que no sortia del país.

Alejandra Peralta explica que el que fa no és només una feina: “ho fem perquè ens agrada cuidar-los, estar per ells. Ens involucrem al 100%. Cuidar és una vocació”. I va més enllà: “si no tens vocació no pots cuidar dels altres”. Recalca que són “una petita família”. I com a tal, viuen plegats històries, discussions, abraçades, plors. I què és cuidar? “estimar, fer companyia”. Anar cada dia a la feina per “donar el millor de tu, fer-los riure, acompanyar-los, abraçar-los, ajudar-los i servir-los”. I ningú és perfecte, és clar: “a vegades ens equivoquem. Per a mi estar aquí és un privilegi”. Recorda que són 42 els usuaris del centre de dia i que cadascun ve “amb la seva motxila”. També remarca que “és tan valuosa la tasca dels voluntaris com la que fem nosaltres”. 

Carmen Hortigüela passa moltes hores a la botiga solidària i ja abans que es posés en marxa el recurs i també ara es dedica a l’acompanyament per telèfon i presencial. “És molt maco poder ajudar la gent, donar-los  un cop de mà, parlar, jugar a cartes, anar a prendre alguna cosa o simplement restar al seu costat”. “Em gratifica molt i als usuaris també -diu-. Ets com de la família”. També remarca que “no t’importa perdre alguna cosa de la teva vida per fer coses per als altres”. S’ho repensa i rectifica: “pots deixar de fer algunes coses però en fas d’altres. I et compensa”. 

La Concepció i l’Anabella donen fe del que tècnica i voluntària comparteixen. “Quan trobes soledat, estar acompanyat t’omple de vida. Una abraçada, que t’agafin la mà, sentir-te protegit...” “Som afortunades que hi hagi persones que facin aquesta feina”. L’Albina i el Felip assenteixen. Perquè també des del silenci es poden teixir vincles i complicitats.