Qui no ha fet mai una partida de pòquer? Una timba amb els amics per passar l'estona? Potser algú mai n'ha fet una, d'acord. Però el que gairebé segur ningú d'aquí ha fet és apostar amb els col·legues que el que guanya li toca un viatge gratis a Las Vegas, oi? Normalment ens hi juguem alguns cèntims, si no és que utilitzem diners falsos o, fins i tot, cigrons. Però avui, al Casino d'Andorra, precisament això és el que es jugaven alguns amics d'internet. D'internet i d'altres àmbits. Els sona Jorge Lorenzo, pilot de motos mallorquí cinc vegades campió del món? I Santiago Cañizares, mític porter del València Club de Futbol? Doncs també hi eren, i estaven acompanyats de noms com Jordi Wild, Franco Tenaglia, Guanyar o Alberto Montalvo. Però encara hi falten dos concursants més, i no estem parlant de qualsevol participant, sinó de dos dels millors jugadors de pòquer del món: Adrián Mateos i Leo Margets.
L'esdeveniment estava organitzat per Winamax, i aquesta n'era la tercera edició. Però això d'anar a Las Vegas no serà un simple viatge per al vencedor, sinó que l'estada a la ciutat americana anirà acompanyada d'un bitllet per participar al World Series of Poker, un dels tornejos més grans del món d'aquest joc tan entretingut i, per què no dir-ho, perillós. Perillós quan es perd, és clar. Però s'acostuma a perdre més que a guanyar, no ens enganyarem. Però bé, ja deuen saber la dita: desafortunat en el joc, afortunat en l'amor. Tinc un parell d'amics solters que l'acostumen a dir bastant.
Continuant amb la singular timba celebrada ahir –que, per cert, la taula on es va jugar estava dins un ring de boxa vermell, tremendo–, realment no va tenir lloc al Casino, sinó a la sala Greenbox d'Unnic. A la discoteca, per entendre'ns. I tampoc estaven sols, sinó que a les llotges que rodegen l'estança hi havia tot d'amics i coneguts dels intrèpids jugadors afartant-se, com ha de ser, de les delícies que els servien els professionals i servicials cambrers del local. De tant en tant, com també és evident, se sentia una mica de xivarri de la gresca que alguns van aprofitar per muntar, però ningú, que jo sàpiga, els va tallar el rotllo. I és que per quin motiu algú els hi hauria d’haver tallat? No en trobo cap, ara mateix.
Ara bé, si en lloc d'un modern casino andorrà haguéssim estat a una decrèpita taverna d'un poble de mala mort perdut pel vell salvatge Oest americà, i de cop i volta hagués entrat per la porta un facinerós brut i amb un barret que li tapés mig rostre, s'hagués produït un silenci d'aquells que solamen trenca el mateix bandoler amb la mítica pregunta de: "Qui m'ha robat el cavall?". I, llavors, tots els que el miren desconcertats es queden callats; i l'individu torna a preguntar: "Qui m'ha robat el cavall?". Silenci. "Si ningú em diu qui m'ha robat el cavall –insisteix– us juro que faré el que va fer el meu avi!". I, de cop, un pobre inconscient que estava repenjat d’un tamboret de fusta més atrotinat que ell mateix, li pregunta amb la veu entretallada: "I què va fer el seu avui?". "Doncs anar-se’n caminant", va respondre. "Què volies que fes sense cavall!".
