Estem a les portes del tercer Festimariu. 
Possiblement és la part més visible, sí, més participativa, que implica més gent: hem tingut fins a dos mil participants. S’ha consolidat com a festival cultural del Pirineu de finals de l’estiu. Reforçar la cultura és potenciar la identitat, i això és un dels fils conductors de la Fundació Planes Corts. 

Enguany hi serà molt present el record al fundador. 
El pare va morir a principis d’any i, entre les activitats, hi haurà un espai i un audiovisual que li dediquem. 

Ell els va marcar la línia. 
Ell és qui, quan va voler apartar-se de la vida empresarial pura i dura, baixar el voltatge, va decidir crear aquesta fundació com a objectiu de vida. Ens va arrossegar a tots: ja es diu Planes Corts perquè també és part de la mare. Ens integra a tots, i està estructurada de tal manera que continuarem el seu fil conductor. Ara soc jo qui ve cada setmana per continuar allò que va iniciar i obrir algun nou projecte. 

Expandir-se pel món i tornar a un racó petit...
És d’on sorgeix l’energia que movia el pare i ara, a nosaltres. Estamariu, l’entorn, la comunitat sempre va estar present per a ell. I nosaltres? No hi ha hagut vacances que no les passés a Estamariu. Així que forma part de tu mateix. 

El repte serà la tercera generació?
Tenim una feina per fer, evidentment, tot i que estan identificats amb el poble. Els estatuts de la fundació ja ho preveuen, que s’involucrin. 

A Estamariu és quasi com si li hagués tocat la loteria. 
Potser Estamariu ha tingut sort, però nosaltres també hem tingut sort d’Estamariu. És la nostra comunitat, insisteixo, és que és casa meva. Han tingut sort? Però com és allò que ningú no és profeta a casa seva? El reconeixement de la gent del poble no existeix com a tal, i això està bé: el tenen, però, com dir-ho?...

El donen per fet. 
Alguna cosa així, sí, però hem de comptar amb ells, els projectes no tenen gràcia si no es compta amb la gent del territori. Se’ls ha d’involucrar. Portem tres anys treballant com a fundació i estem en una fase molt incipient de projectes i d’inversions. Estem fent pedagogia. Amb el primer Festimariu algú es preguntaria “aquests què munten?” i en acabar tothom se sentia molt satisfet. Ara s’hi han implicat més. No oblidem que són gent de muntanya. 

‘Sou’ gent de muntanya?
Efectivament, som gent de muntanya. Per això som un pèl desconfiats. 

Un petit poble en un món tan vast i complex...
Es pot sobreviure, sí, i aquesta és una de les claus. En el món urbà, als ministeris, a les conselleries, estan veient el projecte d’Estamariu com un projecte per seguir. Hem de convertir la Vall del Port Negre, Estamariu i Bescaran, en un exemple d’urbanització del món rural. Es pot viure al món rural, però amb qualitat de vida. Odio allò de “fill meu, marxa a estudiar fora perquè aquí no et guanyaràs la vida”. 

Cal tenir qualitat de vida i oportunitats. 
I oportunitats, és clar. Per això hem de desterrar idees com la de “és que això sempre s’ha fet així”. Cal posar imaginació i voluntat, però d’oportunitats n’hi ha, i moltes. El govern central, a través del Miteco [el Ministerio para la Transición Ecológica y el Reto Demográfico] està començant a donar pinzellades d’opcions al món rural. 
El món urbà està en decadència i les oportunitats, començant per la qualitat de vida, ve del món rural. Hem de saber gestionar-ho. 

Perdó, però vostès van muntar una gran multinacional com és Fluidra sortint d’aquí. 
Hi ha exemples d’empreses importants al territori! Des dels Ribalta a la mateixa Cooperativa Cadí, que són muntatges molt bons. Però hem de posar en valor allò que tenim al territori. Per exemple, el tema energètic és molt important al nostre territori: biomassa, biogàs, fotovoltaica. Tenim unes oportunitats en aquest àmbit molt grans, però les hem de saber fer anar, gestionar-les. A nivell agroalimentari, tenim possibilitats de fer producte de qualitat molt per sobre del que estem aprofitant ara. 

Però...
Hem de sortir d’aquestes maneres de treballar al territori com sempre s’ha fet. A la Fundació tenim una vinya experimental, a 1.300 metres d’alçada, que pot generar vi de qualitat. Igual passa amb varietats de ramats, amb els quals recuperes territori perdut. Ens hi hem de posar a treballar.  

Algú pot dir que són entelèquies de neohippies...
Hi ha molts neorurals que no són hippies, ni molt menys. Són gent de la meva generació, de finals dels seixanta, dels setanta i vuitanta, que venim al rural perquè tenim un projecte. Mira a Estamariu, hi ha qui s’està guanyant molt bé la vida amb un forn de pa! Qui ho havia de dir? Potser és que estan fent coses que no ha sabut fer la gent del territori.   Cal obrir la ment, estar obert a plantejar les opcions que brinda el territori d'una altra manera. 

Què frena?
Que som gent de muntanya. Sabem viure en comunitat, depenem de la comunitat, i tot i així, som desconfiats. Les coses es fan com sempre s'han fet, i això al segle XXI ja no serveix. Ha evolucionat tot massa ja com per no plantejar-se altres opcions. 

Com assegurar l'equilibri entre segle XXI i identitat?
És que a la teva cultura tu no hi tens perquè renunciar. Cultura amb la boca plena, a la forma de ser, a la vida social, em refereixo. A Estamariu, és una de les claus de l'èxit del poble. No s'abandona. 

Aquesta macroregió pirinenca, com la veu?
Penso que s'està treballant un projecte d'aquestes dimensions, una zona pirinenca transfronterera ha d'existir. S'hi està treballant, i això és el futur. Si el govern hi treballa és perquè és una de les zones que tenen més potencial. 

Els hem d'empènyer?
El que no podem fer és posar-los traves, els ho hem de posar fàcil. Fa pena veure la gent jove del poble que marxa i no torna. Els joves marxen a explorar, però amb el temps han de poder tornar, no pensar que aquí no hi ha oportunitats. Però sí grans empreses catalanes que venen a Estamariu a buscar desconnexió, a fer-hi jornades de treball. Han vingut moltes.

I per què no se n'hi estableix cap? Per exemple, hem viscut moltes edicions de la Trobada Empresarial al Pirineu i cap no sembla haver pensat a instal·lar-s'hi. Què els frena?
Les comunicacions. 

Taxatiu. 
Totalment. Les físiques. L'Alt Urgell ha de tenir una comunicació per tren amb Barcelona. Per què s'ha de parar a la Molina? Tot i que és una línia patètica... Però no pot ser que no arribi aquí. 

L'únic fre?
Jo crec que sí, perquè les empreses trobarien una mà d'obra molt interessant, la gent del territori sap treballar. 

L'habitatge és un drama, però no podria ser també una oportunitat? 
L'habitatge com a tal sí que és un drama, però no té cap ni peus que les normatives urbanístiques de l'Ajuntament d'Estamariu, posem per cas, siguin les mateixes que serveixen per a l'Ajuntament de Sabadell. Vols arreglar un cortal a la muntanya i mai no hi treus l'aigua clara, per exemple. Això no pot ser. Haurien de començar a facilitar que es construeixi. Amb coherència, amb seny, però amb una normativa específica per al Pirineu. Qui entén que Estamariu o Bescaran no tinguin habitatge? Que m'ho expliquin, amb camps abandonats... 

Sense massificar, és clar. 
Amb coherència i bona planificació, naturalment, com deia. Igual passa a la Seu d'Urgell: això porta gent, porta vida, oportunitats econòmiques, noves idees. Encara que vinguin de fora. 

Turisme: solució o bèstia negra?
És una peça més i prou. Una peça més del puzle. Si tens solucionat el tema agroalimentari, indústria, energia, cultura... Per què no el turisme com una peça més? No és una opció exclusiva, sinó una peça que hem de saber utilitzar i hem de saber transmetre al turista qui som. Que vinguin a conèixer-nos de debò.