Encara recordo que quan de ben petit anava a escola alguna vegada havíem fet una sortida on els urbans ens ensenyaven les normes de circulació. En aquell moment devíem tenir uns 10 anys, més o menys, i confesso que la jornada no era pas avorrida. Ans al contrari! Hi havia tot un petit circuit que simulava la ciutat, amb semàfors, passos de vianants i bancs, i nosaltres fèiem per un moment de menuts habitants. El grup classe es dividia en dos: uns eren els conductors i els altres els transeünts. Els vehicles eren d'aquests típics que hi sol haver als patis dels col·legis, ja saben, de plàstic de colors vius, rodetes i on el motor són les cames del conductor al més pur estil Picapedra. També hi havia motos, crec recordar, i l'objectiu era, és clar, que tot fluís sense incidències. En fi. Per sort era una simulació on el risc de patir ferides reals era molt limitat, perquè els asseguro que més d'un xaval, si no, hagués o haguéssim acabat o bé a l'hospital o bé a la Comella…
Aleshores no ho sabia, però resulta que aquestes jornades de conscienciació i educació viària les organitzen els Comuns, i encara ara se'n fan. Han canviat una mica, tot sigui dit, o com a mínim a la que servidor va assistir ahir. Ara no són els nanos els actors principals, sinó que fan d'actius espectadors. De qui, però? Doncs dels millors actors que podem trobar a 30 quilòmetres a la rodona, o, com a mínim, els més originals. Sens dubte. Es tracta dels padrins de les cases pairals de la capital, que van preparar un total de set esquetxos que representaven diferents situacions que ens podem trobar a la vida quotidiana, tant a la carretera com a la voravia. També hi havia, és clar, alguns dels agents de circulació de la parròquia, que van ajudar que tot plegat quedés ben clar, és a dir, què estava ben fet i què no.
La primera escena es desenvolupava en un autobús. La jovenalla ja estava degudament assentada davant de l'escenari, i abans que sonés la claqueta imaginària un urbà els va preguntar: "Qui acostuma a generar aldarulls dins els busos?". "Els adolescents!", van respondre tots a l'uníson. Bé, doncs el paper de joves disruptors el van interpretar un parell de padrines. Estaven ubicades just darrere el conductor, i no paraven de picar el seu seient i de llençar-li qualsevol cosa. També de cridar, és clar, fins que l'autocar va arribar a una parada. De cop va entrar una dona –padrina– embarassada, i els va demanar si la deixaven seure. "És que venim de jugar a futbol i estem molt cansats!", li van dir. Van replicar la mateixa excusa amb una dona que duia una crossa i amb una altra que degudament feia el paper de senyora gran. En un moment determinat el bus va frenar en sec, i aquesta última va acabar a terra. Llavors va entrar en escena una de les protagonistes de l'obra: l'ambulància. Ni-no, ni-no, ni-no, corejaven tots. També va arribar un agent, i els va explicar que la responsabilitat de procurar que els passatgers estiguin segurs és del conductor, així que si ha de cridar l'atenció als nanos, ho ha de fer. I si els ha d'expulsar del bus, també.
Una altra de les escenes es desenvolupava a l'avinguda Meritxell. Resulta que hi havia un grup d'amigues conversant tranquil·lament fins que van arribar un parell de nois amb patinet que volien passar precisament per on elles eren. Es va crear una mica d'enrenou, però llavors va arribar un agent. "A veure, què està passant aquí?", va dir. Li van explicar la situació, i ell va concloure que les dones estaven just en un carril bici, així que no es podien queixar. D'altra banda, els xavals no duien casc, així que també els va advertir. Llavors es va dirigir al públic, va agafar un que simulava el cap i el va deixar a terra tapat amb un casc. "Trepitja'l", li va demanar a un nen del públic. Ho va fer i, és clar, l'ou no es va esquerdar. Després va retirar el casc, i li va dir que repetís l'operació. "Què ha passat ara, nois?", els va preguntar. "Que se li ha trencat el cervell!", van dir tots. I així van aprendre la importància de dur el casc.
Ara sí, va arribar l'escena final. Aquesta la va protagonitzar una padrina i el seu gos Bobi. Resulta que el gosset, que anava sense corretja, va deixar una bona tifa a la vorera, i ella no la va recollir. Una altra dona la va trepitjar, i li va recriminar. "Aquesta caca no és del meu gos, potser és seva!", li va dir fent-se la indignada. També va arribar un urbà, i li va comentar que aquell animal havia de dur un morrió, ja que era un rottweiler. "El morrió se'l posa vostè!", va exclamar. Tot plegat va arrencar les rialles del públic, i, el més important, tant grans com petits van gaudir d'una jornada lúdica que, potser, salvarà vides.
