Inaugurada la 36a edició de la Trobada Empresarial al Pirineu, aquest esdeveniment que durant uns quants dies llança pels carrers de la ciutat una munió de gent –900 inscrits enguany– amb l’acreditació penjant del coll, com si anessin orgullosament etiquetats.
A les quatre de la tarda, just quan en un univers paral·lel transcendia la renúncia de Santos Cerdán, el president de la Trobada Empresarial al Pirineu, Josep Serveto, donava el tret de sortida a la 36a edició. No al·ludia al fet, que presumiblement estava en tots els corrillos un cop s’anava coneixent la notícia, però sí a un altre univers paral·lel, el món Trump, que també sobrevola la reunió que avui continua, no debades se celebra sota el títol genèric de L’empresa davant del nou ordre mundial. A Serveto, com marca el protocol, el seguia Joan Barrera, l’alcalde de la Seu exercint d’amfitrió i amb el discurs esperable: un esdeveniment com aquest ha de servir per a la reflexió en un món on es reconfigura “la naturalesa de les relacions humanes” i al món local en general i el Pirineu en particular li toca “no resignar-nos a ser espectadors, sinó protagonistes” d’aquest nou ordre proposant “solucions transformadores”.
A continuació arribava el torn del president de la Generalitat, Salvador Illa. Després d’una altra intervenció totalment previsible –l’aposta per “més Europa”, la intensíssima preocupació per la crisi de l’habitatge, la necessitat d’una societat cohesionada, etcètera–, començava un diàleg amb Josep Puigbò. Demostrava aquest que no es limita a formar part de l’escenografia habitual de la Trobada i, exercint de periodista, li etzibava la pregunta més evident: Santos Cerdán. L’agafava a contrapel i la incomoditat es feia palesa en el gest: ni tan sols havia “vist” encara la notícia, més enllà del que li estava dient Puigbò. “Ha pres la decisió que havia de prendre”, acabava apuntant. “Posaria vostè la mà al foc per ell? El coneix bé?”, tornava a la càrrega Puigbò. “El conec”, era la lacònica resposta (sense l’adverbi utilitzat pel periodista i amb un sobreentès del a ese señor acostumat en aquests casos). Ara, postil·lava, a esperar que la Justícia “faci la seva feina”.
A Illa –i abans d’entrar en qüestions més locals i contingents– el periodista li preguntava també per la situació política amb el “baix nivell del parlamentarisme”. El president català responia llençant pilotes fora i demanant que els oients penséssim en el “màxim mandatari mundial” i les seves també més que dubtoses formes. Un estil, insistia, que va començar a aplicar Silvio Berlusconi i que tan bons deixebles ha acabat tenint. La política del “i tu més”, admetia, té efectes perversos, com l’afebliment de les institucions. “Jo intento sempre utilitzar el llenguatge més educat i respectuós possible”, concloïa.
Quan elabora pressupostos, ja pensa en el Pirineu?, l’interpel·laven a les preguntes arribades del públic. I tant, venia a dir, i la prova “és que avui soc aquí”.
Liquidada la part política, arribava una de les ponents estrella de l’edició, la psiquiatra Marián Rojas Estapé. Recupera la ment, reconquista la teva vida, resava el títol de la conferència. “No hi ha dia que algú no em digui la gent està fatal”. Coses dels elevats nivells de cortisol, l’hormona de l’estrès. També d’haver-nos oblidat tots plegats, detallava, de “tancar les ferides del passat per no haver de viure angoixats pel futur”. Que li ho preguntin al protagonista in pectore de la jornada.
Una taula rodona, amb les habituals experiències empresarials en clau lleidatana, tancava els actes diguem-ne discursius. Després, vespreig, networking i aquesta munió de participants satisfets i convenientment etiquetats a gaudir de la nit alturgellenca. Avui, més.
