Si aquest dissabte  s’atansen fins al passeig de la Seu, de bon matí,  no els costarà gaire comprovar com bullen les calderes. Per sort, ni seran les del Pere Botero, que només d’anomenar-les  ens traslladen a les parts més ignotes de l’infern, ni les que utilitzaven les fetilleres per a fer les seves pocions, les quals, segons s’afirmava en els contes, contenien ingredients tan suculents com ara bava de gripau, cucs porucs o pèls de ratpenat. Amb les mesures estrictes que s’apliquen per a qualsevol aliment que es vulgui comercialitzar, i després que la covid ens fes saber que els muricecs actuen com a reserva d’aquesta mena de virus i es poden transmetre als humans, queda prou clar que cap agència alimentària les autoritzaria. Clar que per molt màgica que pogués ser i, malgrat les seves propietats vigoritzants, és probable que cap agència autoritzés el beuratge màgic que va idear Panoràmix, capaç de  convertir en gairebé invencibles els gals que el prenien. No crec que calgui recordar com Obèlix,  en caure dins de la caldera de petit va aconseguir que els seus efectes fossin permanents. Crec que a tots els que han llegit les aventures d’Astèrix el gal ens hauria agradat tastar-la. I no només per les seves reconegudes propietats. Tot sembla indicar que el druida de llargues barbes blanques s’hi escarrassava d’allò més perquè adquirís un bon gust al paladar.  Els seus ingredients, però, com els d’una coneguda beguda ensucrada, sempre es mantindran en secret. En el cas dels gals, per motius bèl·lics, i en el cas del refresc, per motius de màrqueting.
El druida de la irreductible aldea gal·la no només era popular per haver creat un beuratge excepcional i per tant, ser tot un expert en calderades. Se’l pot reconèixer amb facilitat, ja que llueix una llarga barba, que el convertiria en un gran candidat per a la setmana dels barbuts, que tot just apunta. De fet, les calderades d’aquest dissabte es porten a terme per a commemorar la festivitat de Sant Antoni Abat, un dels principals valedors de la que s’ha designat, per tradició, com la setmana més freda de l’any. També serien uns candidats ideals, posats a esmentar barbuts populars,  els reis de la baralla espanyola de cartes. Els Reis d’Orient, per contra, no crec que s’hi volguessin apuntar, donat que ja han aconseguit una festivitat pròpia, potser envejada per l’altre barbut nadalenc, que tot i que també és sant, prefereix presentar-se, a casa nostra, com el Pare Noel.
No crec que calgui apuntar que, en algunes comunitats islàmiques, o entre els sikhs, la setmana dels barbuts no destacaria per la seva singularitat. Per contra, la historiadora anglesa Mary Beard va aconseguir delimitar dos períodes en la història dels emperadors romans per l’ús de la barba. No em negaran que, el cognom de la catedràtica no sigui d’allò més apropiat per a poder parlar de barbes amb certa propietat. El cas és que, segons ens exposa en el seu llibre SPQR (sigles de Senatus Populasque Romanus que designen el govern de l’antiga Roma), l’emperador Adrià va trencar l’any 117 de la nostra era amb un segle d’emperadors rasurats tot deixant-se barba. Els que el van succeir en el càrrec, durant el següent segle, van lluir barba com ell. No em puc pas imaginar tot un segle d’emperadors barbuts!