Des de fa una bona colla d’anys, la vila d’Organyà ha entrat dins de l’imaginari col·lectiu de la catalana terra pel fet de ser la pàtria de les Homilies, tingudes durant molt temps com el text més antic escrit en català i encara avui en dia, malgrat la descoberta d’altres textos anteriors escrits en llengua vernacular, molt especialment el Llibre dels Jutges (també composat a Organyà?), les Homilies continuen tenint avui en dia una presència indefugible a les classes de literatura catalana de batxillerat. O almenys així ho voldria pensar.

A banda de les Homilies, l’altra gran marca d’identitat dels veïns i les veïnes d’Organyà és el malnom de ganxos, comunament acceptat i brandat amb orgull pels seus habitants. I si les Homilies són fruit de la feina d’un canonge del segle XIII, el malnom de ganxos està íntimament lligat a un eclesiàstic encara més antic, el bisbe Ermengol, que va propiciar-lo a causa de les vicissituds que va patir el seu cos després d’una mort accidentada.

Arrossegat per les aigües
Les versions de la història són diverses, però totes elles comencen a Pont de Bar, a poc més de trenta quilòmetres aigües amunt d’Organyà. El 3 de novembre de 1035, el bisbe Ermengol d’Urgell, en una visita d’obres al pont que hi estava fent construir, va patinar i va caure al Segre, iniciant el seu cos una cèlebre baixada riu avall que va alertar tots els pobles de la ribera. Una versió de la història explica que el jovent d’Organyà, equipat amb ganxes de raier, va aconseguir recuperar del riu el cos del bisbe, a l’alçada del seu poble. Una altra versió, més malintencionada i segurament confeccionada a l’escalf de les rivalitats amb les poblacions veïnes, diu que en realitat els veïns d’Organyà, amb les seves ganxes, van arrossegar l’albarda d’un ruc que van confondre amb el cos del sant, finalment recuperat aigües avall.

En qualsevol cas, les ganxes de raier, utilitzades amb major o menor encert per recuperar el cos del sant, van atorgar el malnom amb què serien coneguts els veïns d’Organyà d’aleshores ençà... o almenys això ho recull la llegenda. Perquè ja sabem que les llegendes no sempre són del tot ajustades amb allò que podria haver passat i, tornant al títol de l’encapçalament, hi ha algunes evidències que descarten la baixada miraculosa del cos de sant Ermengol Segre avall l’any 1035, i que descartarien, per tant, l’aplicació del malnom de ganxos en aquesta data tan endarrerida.

Ganxes i raiers del Segre
En una primera versió de la vida de sant Ermengol, atribuïda a un escrivà de l’escola catedralícia de la Seu anomenat Borrell i redactada, segons Cebrià Baraut, cap a 1045, el bisbe d’Urgell es trobava al capdamunt del pont, treballant ell mateix en la construcció, quan va relliscar i va caure sobre les roques del Segre. Es va obrir el cap i se li va escampar el cervell, segons el morbós detallisme del tal Borrell.

Quan els canonges de la Seu van assabentar-se’n, van pujar fins a Pont de Bar, van dipositar el cos del bisbe difunt en un fèretre i van traslladar-lo a la catedral, on fou enterrat. Per tant, res de baixades miraculoses riu avall. I l’escena encara és representada d’aquesta manera a l’urna de fusta del sant, elaborada cap a 1616 i actualment al Museu Diocesà d’Urgell, amb el bisbe jaient al peu del pont, exànime i amb un trau al cap, i un clergue i un obrer recuperant el cos mentre un altre home s’ho mira des de dalt. En canvi, a l’ostentosa urna de plata de sant Ermengol, elaborada per l’argenter barceloní Pere Lleopart l’any 1753 i exposada al mateix museu, figura, en un medalló lateral fet amb plata repussada i sobredaurada, l’escena del cos de sant Ermengol baixant pel Segre, en un indret situat per sota d’un tram amb tres ponts, també representats a l’escena, i envoltat de gent que l’assenyala, un indret que bé podria representar l’emplaçament d’Organyà, a la sortida de Tresponts.

La llegenda de la baixada, per tant, hauria madurat entre aquestes dues dates de 1616 i 1753, probablement en un context de renovada veneració del sant, esperonada per l’Església d’Urgell, que hauria fet seva la idea d’aquesta baixada Segre avall evocant una mena de visita pastoral pòstuma per part del difunt, en què es faria present per darrera vegada entre tots els seus fidels de la ribera del Segre, potser a títol de comiat.

Dins d’aquest període, i molt especialment a partir del segle XVIII, l’explotació dels boscos de la conca alta del Segre s’havia reactivat per a la construcció de l’armada espanyola, tal com testimonia, entre altres, el Rètol de Fígols, un curiós gravat a la roca situat al municipi veí de Fígols i Alinyà. Aquesta fusta era baixada fins a la costa, on es trobaven les drassanes reials, en forma de rais, pel riu Segre, d’acord amb una activitat que aportà una nova i sucosa font d’ingressos en indrets com Coll de Nargó i també Organyà. Aquesta realitat de la presència dels raiers amb les seves ganxes, segurament va acabar d’arrodonir la llegenda que donà nom als ganxos d’Organyà.