“Des de sempre”. Aquesta era la còmoda i general però imprecisa resposta que obtenia Antonio Rodríguez Feijóo, inspector del Cuerpo Nacional de Policia, cada cop que preguntava des de quan el cos té presència a la Seu d’Urgell. Rodríguez Feijóo necessitava la data per precisar el seu treball de màster, així que es devia gratar el cap amb perplexitat tot dient-se, “bé, doncs ho haurem d’investigar”. Així que el van encaminar a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell on Lluís Obiols el va presentar un patracol ple de lligalls pràcticament inexplorats. En una de les primeres incursions, l’improvisat historiador va poder cridar Eureka: als ulls li saltava una diguem-ne petita joia documental que permetia datar amb exactitud aquell des de sempre que, finalment, són dos-cents anys. En realitat, sí, pràcticament un des de sempre pel que fa al cos, perquè si la Real Cédula del 13 de gener de 1824 creava la Policía General del Reino, era només unes setmanes més tard, el 20 de març, quan se’n designava un representant a la Seu d’Urgell. 

El document que dona fe d’aquesta rapidesa en nomenar el primer sotsdelegat d’aquella Policía General del Reino, antecedent de l’actual Policia Nacional, és una circular remesa per l’intendent general de Barcelona Manuel Ortiz, on queden definides les funcions d’aquest José Ignacio Dalmau de Bagra, a qui naturalment caldrà posar cara i ulls. Li encomanaven l’elaboració d’un padró d’habitants, l’informe de població resident i ambulant,  identificar problemes de seguretat, i fins i tot de salubritat, i competències en la gestió de la frontera. És a dir, res de tan diferent de les funcions que segueix assumint el cos. “Actualment tenim tota una sèrie de codis normatius molt clars”, recorda Javier López Pueyo, agregat d’Interior a l’Ambaixada d’Espanya a Andorra, però ja “en aquell moment es marcava molt clarament la tasca d’aquells a qui encomanaven la salvaguarda de la frontera”.

Resseguint la documentació que es conserva a l’Arxiu Comarcal es pot veure com li assenyalaven al tal Dalmau que havia de nomenar agents, explica Rodríguez Feijóo. “Què fa la Policía General del Reino en un lloc tan petit com la Seu d’Urgell, quan la seva naturalesa és eminentment urbana?”, es pregunta. “I per a respondre a les necessitats de la Cort, a banda de la delegació ja designada a Barcelona, per qüestions com les relacions d’ultramar”, puntualitza López Pueyo.  Doncs des de la capital catalana sembla que de seguida van veure clara la necessitat d’establir-se també a la ciutat alturgellenca, per la proximitat amb Andorra, com a “zona d’especial interès”. Amb quins mitjans? “Doncs probablement li van encarregar les funcions i, al mateix temps van demanar, que el mateix Dalmau, com a cap de policia, creés el seu equip”. En tot cas, allò va ser el germen de l’actual estructura administrativa. 

Del 1929 hi ha un altre document interessant, destaca Rodríguez Feijóo -el primer ja imprès, no manuscrit, com els anteriors, per als més curiosos-, i en aquest continua el delegat barceloní marcant funcions: l’emissió de passaports i permisos per a viatjar tant per l’interior del territori espanyol com, especialment, creuar la frontera del Principat. “Com ho havia de fer? Doncs ja des del primer moment es va posar en comunicació amb l’alcalde de la Seu d’Urgell”.   Per tant, “veiem com es crea una administració i com, a poc a poc, se li van designant atribucions i es va dotant de mitjans”, puntualitza López Pueyo. “No podem dir encara quants eren, ni tampoc podem explicar quin era el seu dia a dia, però sí coneixem perfectament quines eren les seves atribucions ja des del primer dia”, conclou. Que, insisteixen tots dos, són el germen de les funcions actuals, dos-cents anys després. 

Del 1933 data el següent document d’interès per aquest relat. En aquell cas, una circular que marcava els requisits per creuar la  frontera. “El legislador en aquell moment va tenir especial sensibilitat amb les valls d’Andorra”. Ja des d’un moment tan primerenc, com el mateix any 1924, quan en un ofici de la Intendència de Policia del Principat de Catalunya al sotsdelegat de la Seu li subratllen els privilegis del país veí i que han de ser respectats.

“Llegim el servei de fa dos segles amb ulls d’avui, però no crec que anem molt desencaminats quan veiem que es crea un càrrec, se li donen unes competències i se li diu que això és una frontera que, és cert, no és Hendaya, no té un tràfic tan intens, però ja en cinc o sis mesos han detectat una sèrie de necessitats, particularitats”, interpreta López Pueyo, i li encomana que tingui cura d’aquests privilegis –“no deben ser alterados en lo más mínimo”, insisteix el document–, d’aquestes particularitats de les relacions amb el Principat. Així com amb les figures polítiques al seu voltant, com els veguers. “I això, recordem-ho, quan les relacions d’Estat a Estat daten del 1993”. De pas, des de Barcelona identifiquen també la Seu d’Urgell, de facto, com a capital del Pirineu. Davant de l’alcalde, aleshores Josep Sucarana, ja es presentava oficialment el càrrec acabat de nomenar el juliol de 1824. 

I tot plegat, puntualitzen, en un marc on la codificació de la frontera estava encara per definir: no arribaria fins al 1856. Per tant, “haurien de guiar-se pel que diguessin els veïns d’Os de Civís, de Bescaran, sobre què és la frontera”, per exemple, en abordar els temes de contraban que li poguessin caure a les mans. Que no és agosarat pensar que passava sovint, malgrat no ser estrictament competència seva –hi havia el cos de carrabiners, la Guardia Civil s’implantaria vint anys més tard– però dels anys trenta hi ha també constància de les demandes d’alcaldes de la zona, el de Tuixent per ser precisos, demanant-los suport. 

De la recerca de Rodríguez Feijóo surten, com és de rigor, multitud d’interrogants: des de qui era aquest Dalmau –un personatge local i ben conegut de les forces vives?– al paper que va jugar el nou cos policial en unes dècades políticament convulses.