Seguim il·luminant les parròquies del país. Aquesta vegada, Encamp. I per primer cop s’ha fet al nou Parc de l’Ossa, deixant enrere la tradicional encesa nadalenca a la plaça dels Arínsols. Però abans que arribés el moment més esperat per les desenes de nens que corrien amunt i avall intentant, segurament de manera inconscient, treure’s el fred de sobre, la cantant Marta Dallerès juntament amb la seva banda van fer el preàmbul idoni per a l’ocasió. Un dels integrants era el baixista Toni Fernández, que servidor mai havia vist en directe, i encara està al·lucinant. Després d’unes quantes cançons, ara sí, va arribar el moment.
La corporació comunal es va reunir just davant una immensa estrella que presidia el combinat de llums per prémer el botó que, en principi, les havia d’encendre. Abans, però, faltava una cosa més. “Porteu nens per la foto!”, reclamava un conseller, “quants quilos en vols?”, replicava un altre. I és que què seria el Nadal sense la mainada. O la mainada sense el Nadal. En fi, ja teníem tothom preparat, i Dallerès va ser l’encarregada de guiar la coral que va fer el compte enrere: “Deu, nou, vuit... tres, dos, un!”. Fiasco. No va ser a la primera. Coses del directe, s’excusava entre tímides rialles un altre conseller. Tornem-hi, va: “Deu, nou, vuit...”; i patapam, es van encendre a la setena.
Tan és quan i com s’encenguessin, el cas és que es van encendre. De cop van aparèixer tot de boles gegants, cérvols i ants que semblaven cobrar vida juntament amb els nens que van sortir esperitats només il·luminar-se el parc. “No corris, Joan!”, li exigia estèrilment una mare al seu fill. Però el Joan i els seus amics s’ho estaven passant de conya, i solament els podria aturar un cérvol que hagués cobrat vida de veritat o una apagada general sobtada. Cap de les dues coses va passar. I la jornada va seguir al ritme de la música i amb xocolata desfeta que escalfava els pares que s’havien resignat de perseguir els seus fills. “Un got de xocolata, si us plau”, demanava un. “Quants litres en vols?”.
