De pujada per la carretera de Calbinyà, els cotxes de dos veïns es creuen. Baixen la finestreta i fan petar la xerradeta una estona. Darrere, un altre vehicle s’espera. La via és estreta. Qualsevol dia hagués potser protestat, hagués fet sonar el clàxon. O no hagués calgut, perquè als altres dos no se’ls hagués acudit interrompre així la circulació. Avui ningú no te pressa. Tenim quinze dies (en el millor dels casos) per estar-nos a casa. “Acabarem com els italians, fent concerts des dels balcons”, suggereis un dels veïns. L’expectativa és optimista. Tant de bo. 

Aquesta és la cara ensolellada d’aquest primer dissabte d’incertesa. Als afores de la Seu, en aquesta carretera que s’enfila cap a la muntanya amb vistes sobre el Cadí, es respira pau i la dolçor d’un cap de setmana qualsevol. És també una bona zona de passeig. Pugen ciclistes. Gent amb gossos. Al poble la situació és diferent: aquest és un dissabte de desolació. El primer. L’epicentre de l’anormalitat és per descomptat el mercat. És a dir, al lloc on s’estaria celebrant el mercat i on avui els espais reservats a les parades estan ocupats per cotxes aparcats. A penes unes poques persones van i venen pel carrer Major. Ni tan sols el parc del Segre està transitat en un dia tan ensolellat. Un parell de piragüistes s’hi aventuren, tres o quatre persones s’ho miren i un parell de jubilats prenen el sol i caminen. En solitari. 

Pels carrers comercials la gent va i ve, fent compres. Res exagerat. Passem al costat d’un basar xinès que roman obert. Consideren que venen productes de primera necessitat. Potser sí. A la porta d’una fruiteria hi ha un grup de clients que espera pacientment per entrar. No serveix de gaire aplegar-se fora si estan tan a prop, xerrant com si tal cosa. També fora d’una carnisseria hi ha gent esperant-se. Aquests, més conscienciats, guarden les distàncies. Caprabo adverteix a la porta que l’aforament màxim és de 71 persones. Al vidre d’una peixateria demanen que no entrin més de dos a l’hora. Ens creuem amb una treballadora fronterera coneguda: justament acabava d’agafar-se uns dies de festa. 

Enfilem cap a Mercadona. Són les onze i la situació està tan tranquil•la, hi ha tan poca gent que sembla mentida. Una caixera ens fa sortir de l’error: a les 8.30 la gent ja s’agolpava davant de les portes tancades. Com la imatge aquella de les rebaixes al Corte Inglés. Als prestatges dels supermercats, no sols aquest, ja no hi ha arròs, o patates. Seguim investigant el misteri del paper higiènic. De nou esgotat. A la caixa fem broma amb un empleat que ha descobert que “arrebossat o al forn deu estar molt sabròs”. Nosaltres, ho confessem, ens deixem portar per la psicosi i ens descobrim calculant les deposicions dels propers dies. Millor riure. 

Hi ha qui es troba amb coneguts i xerra com si tal cosa i qui s’ho pren seriosament i pren precaucions: hi ha qui agafa guants de plàstic per agafar els carros; hi ha qui a falta dels guants interposa la màniga per no tocar directament. 

A la Seu tot allò que no sigui estrictament necessari està tancat. Hi ha quioscos de premsa. La loteria també ha gosat obrir portes avui. Dilluns ja veurem, però no hi confia, diu el lotero. A la font del Passeig, avui també desert en aquest “estat de guerra” que ens exhorten a sofrir amb estoïcisme, uns avis expressen la preocupació de tothom: com ho aguantarà la canalla?