Divorciar-se costa un ull de la cara

Divorciar-se a Andorra costa com a mínim al voltant de 2.000 euros. Això si només tenim en compte estrictament el divorci, perquè hauríem de sumar almenys uns altres 2.000 euros si comptem amb el tràmit de separació prèvia que ara per ara, segons la Llei de matrimoni, s’ha de realitzar en un primer moment si una parella vol esperar només dos anys per poder-se divorciar. Si no opten per legalitzar la separació, han d’esperar fins a tres anys per accedir al divorci. És cert que per obtenir la separació poden acudir al servei d’Atenció i Mediació prop de l’administració de Justícia, que és gratuït, i iniciar un procés que acabarà, si tot va bé, amb un acord o conveni que tampoc no pagaran. Llavors només hauran d’abonar els poc més de 90 euros que val el tràmit de legalització d’aquest acord a la Batllia.

“A espanya, 150 euros?”
La Núria (nom fictici) considera un abús que costi 2.000 euros divorciar-se. Fa set anys que es va separar utilitzant el Servei de Mediació. I fa cinc anys va voler demanar el divorci però no es pensava pas que l’advocat li demanaria tant. L’any passat ho va voler tornar a intentar i va acudir a un altre advocat que li va demanar el mateix: 2.000 euros. I és clar, disposar d’aquests diners d’una tacada no és fàcil, i menys en els moments que vivim, comenta, i al llarg del temps van sorgint altres prioritats. I això que es tracta d’un divorci de mutu acord, perquè si canviés alguna cosa de l’acord de mediació, per exemple, pel que fa a la custòdia dels fills “la cosa es dispara”. 

Al seu parer, haurien de preveure un divorci “súper econòmic”, una mena de “divorci exprés” com el que existeix a Espanya. I és que el que més la indigna, a part de l’import en si mateix, és la diferència respecte a Espanya. “Et pots divorciar per 150 euros”, afirma. “Seria fantàstic que aquí fos tan econòmic”. I certament si es fa una mica d’investigació, hi ha diversos portals web que ofereixen divorcis al país veí del sud per aquest mòdic preu. Fins i tot, més barats, a partir de 100 euros o des de 175 i amb un temps rècord de 48 hores. N’hi ha que distingeixen segons el tipus de divorci i s’hi pot trobar, per exemple, que un divorci sense fills val 195 euros i si hi ha fills cobren 150 euros més. Sense tenir en compte aquests preus tan low cost, a Espanya la demanda de divorci pot arribar a costar entre els 400 i els 1.000 euros si es tracta d’un divorci de mutu acord, comptant amb les taxes judicials. Si es tracta, del que anomenen un divorci contenciós, llavors pot arribar a costar uns 1.800. 

D’on surten els 2.000 euros?
Per les taxes judicials s’han de pagar els poc més de 90 euros ja esmentats multiplicat per dos, ja que s’han d’abonar en el moment de la demanda i en el de la resolució. A això se li ha de sumar la tarifa mínima d’un advocat que s’enfila al voltant dels 900 euros per la tramitació de mesures provisionals o bé definitives. A aquests honoraris s’hi han de sumar també els 500 euros que costa el conveni de divorci, que conté per exemple les mesures relatives a la pensió compensatòria, si és el cas, o a la separació de béns o a la custòdia dels fills, entre d’altres. Aquestes tarifes són exactament les mateixes si el que els advocats tramiten és la separació d’una parella casada o la d’una parella de fet legalitzada. 

En el supòsit d’un cas en el qual  s’han de demanar mesures provisionalíssimes, que es prenen el mateix dia de la compareixença davant del batlle perquè, per exemple es tracta d’un cas de maltractament, llavors la tarifa de l’advocat és de 370 euros. I encara, si el que es vol tramitar és la nul·litat matrimonial a efectes civils, els honoraris de l’advocat pugen quasi als 2.700 euros.

Amb la llei qualificada de la persona i la família, que el Govern va entrar a tràmit parlamentari a finals del mes de novembre passat, no caldrà passar primer per la separació per arribar al divorci. Això causarà almenys l’estalvi de l’hipotètic primer desemborsament de 2.000 euros si la parella no volia esperar tres anys. Un estalvi que amb l’acord de mediació també es produïa, però pel que fa a les tarifes, la nova llei sembla que res no podrà fer.  

La custòdia compartida, l’opció més fàcil per al batlle? 
L’obtenció de la separació matrimonial és un procediment relativament ràpid, segons explica l’advocat Alfons Clavera. Així, un cop es presenta la demanda a la Batllia a través d’un advocat, en el termini de deu dies aproximadament el batlle convoca les parts que presenten les proves documentals, com per exemple l’extracte de punts de la CASS o els butlletins de salari per acreditar les despeses i els ingressos que tenen i així determinar la capacitat econòmica que tenen de cara a la fixació de la pensió alimentària. A partir d’aquí, i en el termini d’unes tres setmanes “tens l’aute del jutge”.

En el cas que hi hagi fills, sempre està present el ministeri fiscal perquè és l’encarregat de vetlla per la protecció dels menors, puntualitza Clavera. D’aquí que per assegurar el bé d’aquests menors es fixi la pensió de manutenció i el tipus de custòdia. Últimament, la tendència és a concedir la custòdia compartida entre els dos progenitors.

Però més enllà del tipus de custòdia, segons aquest advocat, aquesta decisió presenta alguns problemes, ja que el batlle la pren sense que es demani un informe psicològic pericial dels pares, per exemple, com sí que es fa en el moment del divorci.

És per això, diu Clavera, que “és molt difícil” que el batlle detecti realment què és el més convenient per a les parts i els menors pel desconeixement que té de la situació. És per això que considera que el batlle opta pel camí “més fàcil”, que és el de dictar la custòdia compartida.

Quan el que es demana són ja mesures definitives, “hi ha més temps per practicar la prova”. Llavors sí que es demana el parer dels experts, com ara els psicòlegs, sobre els progenitors i s’escolten els testimonis, amb la finalitat que el batlle tingui els elements necessaris per prendre una decisió sobre la custòdia definitiva dels fills.