Té arrels valencianes, explica Jorge, bomber de la caserna de la Seu d’Urgell, així que de seguida es va posar en moviment per poder unir-se al contingent que el cos català enviava cap a la zona devastada per la dana. Amb ell, Dani, que també va veure clar des del primer moment, que havia de posar “el granet de sorra, que és això, un granet de sorra, perquè hi ha moltíssima feina a fer”. Tots dos han estat treballant durant uns dies a la zona de Catarroja, amb molta feina, molts fronts oberts, molta ajuda a prestar però, sobretot, lluitant contra un enemic acarnissat: el fang. 

Entre els 93 bombers enviats per la Generalitat, els dos urgellencs treballaven en un equip de quatre, sota  el comandament d’un caporal i en una línia perfectament coordinada en línia ascendent, puntualitza Jorge. Van arribar per donar el relleu al primer equip que ja hi havia treballat –“hi portaven quatre dies, van ser els primers que van aconseguir entrar”– amb la missió de “començar a restablir la zona, que  serà molt complicat, trigaran mesos”. Entre les tasques, extreure l’aigua que s’havia acumulat en els baixos del conservatori de Catarroja i, sobretot, neteja del clavegueram, en col·laboració amb empreses privades. “El problema enorme ara és que els embornals s’estan omplint de fang, que se solidifica, i s’hi suma les escombraries que hi van a parar”,  indica. “Conforme desembussàvem una zona s’embussava l’altra”, hi afegeix, mentre que el seu company puntualitza que “dels quatre dies que vam estar allà, els dos primers sí que teníem una excavadora, però anàvem a poc a poc, quan ja van començar a arribar més maquinària pesada ja podíem avançar més”.

La pudor
Era complicat de moure’s per la zona, relaten. A peu, pels quaranta centímetres, o més, de llot que empastifen molts carrers. En camió, per la gran quantitat de gent als carrers, voluntaris netejant, i els altres vehicles que han de circular.  Complicat també, és clar, mantenir la sang freda enmig de tanta desolació. “El pitjor, quan venia algun veí a demanar ajuda perquè l’ajudéssim  a obrir alguna porta perquè sentia pudor i temia que hi hagués algú mort a dins”, indica en Jorge. Per fortuna, no van haver de viure aquest tràngol. També poden considerar una sort que altres equips que ja hi havien passat prèviament s’havien encarregat de la duríssima feina de buscar cossos humans. 
Però la pudor, la ferum que ho impregnava tot, és una de les sensacions que no oblidaran, coincideixen. També els va impactar la ingent quantitat de cotxes amuntegats, aixafats, completament doblegats o partits per la força de l’aigua. “Hem de ser egoistes i pensar en nosaltres i les nostres vides, no a posar a recer el cotxe, que ja sé que val molts diners, però no cal arriscar-se per una cosa material”, reflexiona en David. Aquesta història, la de qui va sortir de casa per canviar el vehicle de lloc i en uns minuts es va veure amb l’aigua literalment al coll, hi afegeix, és la que més cops li han explicat. La marca deixada per l’aigua sobre els murs a alçades de més de dos metres impacta, afirma també. D’històries els en van explicar unes quantes. La de l’home que va aconseguir agafar els dos fills i sortir corrent de la botiga, però la dona va quedar enrere (per sort, va trobar també la sortida), o la del que va treure una escala per la finestra perquè una dona embarassada pogués enfilar-s’hi des del carrer. La impressió, i en això coincideix tothom que hi ha estat, és que per moltes imatges que hagi emès la televisió és impossible de transmetre “com és de gran la zona devastada, no us ho podeu ni imaginar sense veure-ho”, assegura David. 

Tornar a obrir el forn
Entre tasca i tasca al clavegueram o amb els motors per extreure aigua, també feien un servei més immediat, com atansar el pa a la veïna gran que viu en un cinquè i que no podria caminar pels carrers enfangats. O acompanyar la perruquera que ha vist com tot el negoci se l’enduia l’aigua. “Tot està trencat, tot està destrossat, és molt bèstia”, intenta explicar-se David, qui amb set anys ja va viure, per cert, l’aiguat de la Seu. Això és infinitament més greu. Conforta, coincideixen tots dos, la quantitat de gent ajudant-se, oferint ajuda, oferint pa, oferint lleixiu o guants, repartint menjar i aigua, posant a disposició el 4x4 per treure altres vehicles dels cotxes. Coincideixen també en un desig: que aviat la senyora del cinquè pugui baixar a comprar el pa i a fer-la petar una estona a la plaça.   

Hi tornarien? I tant, manifesten tots dos. Però hi ha més companys que també hi volen anar, la llista és llarguíssima, reconeixen. I a partir d’ara, conclou Jorge, “crec que la feina bomberil ja s’està acabant, ara ja seran les empreses les que tornin a restablir tots els serveis d’una vida normal”.