De Kíiv a Liiv, després a Lublil i ara a Andorra, concretament a Canillo. Aquest ha estat el periple de dues de les refugiades ucraïneses que van arribar amb el bus del segon comboi humanitari de la Creu Roja Andorrana, Aleksandra Mischenko i la seva filla de 14 anys, Daria. En realitat són dues les experiències de sortida que han viscut pel mateix conflicte, una fa vuit anys, quan Rússia va iniciar l’ocupació de la península de Crimea, i l’altra ara, fa tot just un parell de setmanes. “Ja teníem experiència de sortir corrent”. I què agafes quan has de marxar tan precipitadament? No s’ho pensa: “dues motxilles amb les coses bàsiques: dos pantalons, dues samarretes, calçat i els documents”. 

Anant més al detall, Aleksandra Mischenko i Daria van trigar dos dies de Kíiv a Liiv, a la frontera amb Polònia, amb un tren d’evacuació: “18 hores assegudes en uns seients tan durs com el banc del passeig del riu on estem assegudes”. Van passar 23 dies a la capital ucraïnesa des que va començar la invasió. I van marxar perquè la filla no podia suportar més les alarmes antiaèries que “sonaven constantment” i no paraven de sentir ni des del  refugi soterrani que es va convertir en pocs dies en casa seva “permanent”. Tenien problemes per aconseguir aliments, hi havia moltes cues per comprar i, de fet, sortir al carrer “era molt perillós”. Aquí, en canvi, la seva filla “es troba segura, allà es despertava per les bombes i era un horror terrible i insuportable”. I una nit, mentre dormien, van sentir una explosió molt forta i a prop. I la seva filla no és que comencés a cridar, és que no podia parar de fer-ho i “no la podia calmar de cap manera”. Aquesta va ser la gota que va vessar el got i “vaig decidir sortir d’Ucraïna”. Tenien els bombardejos a tocar, al seu barri. A Ucraïna s’han quedat els  seus pares, a Kherson, al sud del país, una de les zones més castigades pels bombardejos i on hi ha “una autèntica catàstrofe humanitària, no tenen menjar, ni res”. Per això no han pogut marxar d’allà i des de fa uns dies no s’hi pot comunicar i això la fa patir. Si pogués demanar un desig, voldria “poder veure els meus pares”. 

No es van pensar mai de la vida que començaria la guerra. Fins al darrer moment, va fer vida normal: ella treballant al departament de màrqueting d’una empresa de begudes, i la seva filla anant a classe. Ningú s’ho creia. Les primeres setmanes van pensar  que s’acabaria aviat, però “era un estat mental per no acceptar la realitat”.  
I per què a Andorra? Hi té  una amiga amb qui havia treballat al seu país i quan va arribar a Liiv i va escriure a tots els amics i coneguts preguntant si les podien ajudar, Marina li va donar el contacte de Sofia Suprunenku, que és qui ens fa la traducció, i es va poder organitzar tot perquè poguessin viatjar cap aquí.

A Andorra es troba “super”, diu en anglès, “molt confortable pel clima” i amb ganes d’aprendre la llengua i buscar feina. Aquests dies s’ha anat refent del cansament. “Els primers dies vam dormir molt”. Vol donar les gràcies a Marina i Maica, que l’acull, i a Sofia. Manifesta que aquí “sent el suport de tothom” i que “el país  és molt bonic i la gent ens dona moltes mostres de suport”.

La seva filla segueix els estudis en línia i ha sol·licitat entrar a l’escola andorrana. “Tot Ucraïna estudia en línia ara”, explica Sofia Supranenku. Ho sap de primera mà perquè la seva mare és mestra d’un poble molt petit i dona les classes en línia, i la seva germana, que ara també viu amb ella, és professora de francès i fa classes en línia als seus alumnes. “Està molt ben organitzat”, remarca.