En un dolorós compàs d’espera, amb esperances i molta angoixa, així és com viu aquests dies Delfina Lopes Meireles: la seva filla i les dues netes romanen recloses des de fa més de quatre anys al camp d’internament kurd d’Al Roj, a la frontera entre Síria i la regió semiautònoma del Kurdistan iraquià. Veu com els governs espanyols i francès estan repatriant les dones d’aquestes nacionalitats que es trobaven en la mateixa situació, dones (i fills) de gihadistes que, com en el cas de Vania (així es diu la jove), estan empresonats. El govern espanyol acaba de repatriar Yolanda Martínez i Luna Fernández, així com els seus fills, tretze menors, el més gran dels quals té quinze anys. El jutge de l’Audiència Nacional Santiago Pedraz va decretar l’ingrés a presó provisional per a les dues dones, investigades per un delicte d’integració en organització terrorista. L’executiu gal, per la seva banda, va portar a sòl francès quinze dones i una quarantena d’infants.
L’actuació dels dos governs ha fet néixer les esperances de la família (Delfina Meireles i les altres dues filles viuen entre la Seu i Andorra) tot i que de moment no saben com actuarà l’executiu portuguès, que seria l’encarregat de repatriar-la. Meireles va mantenir durant aquests últims dies l’expectativa, finalment defraudada, que la seva filla i dues netes formessin part dels grups repatriats per Espanya o França. Ahir tornava a respondre les respostes del BonDia amb to molt abatut. “No, de moment no en sabem res, ara haurem d’esperar fins dilluns”.
Meireles, que durant els últims anys ha mobilitzat tots els recursos a la seva disposició, insisteix en la preocupació per la salut de la seva filla, molt degradada després d’anys d’internament en condicions molt precàries. “Ara estic preocupadíssima perquè pateix anèmia i ha agafat una grip molt forta que no sé com superarà perquè no té defenses, també amb el ronyó esquerre molt afectat”, explica, per demanar que “l’han d’hospitalitzar amb urgència i per això l’han de repatriar, si us plau”, prega. “Això és un no viure, m’està matant a mi també a poc a poc; només puc esperar que això acabi i poder tenir una vida”. També les petites, addueix l’àvia, tenen una salut molt precària.
La filla petita de Delfina Meireles va conèixer el seu marit, de nacionalitat francotunisiana, a l’aeroport de Ginebra, on treballaven tots dos. Poc temps després de casar-se, la parella va viatjar suposadament a Turquia, on la mare els va perdre la pista, fins que la filla la va contactar, ja des del camp d’Al Roj.
