Com a espècie vivim en continua evolució. En un parell de mil·lennis hem experimentat els mateixos canvis que un virus –i vull que se’m perdoni un símil tan conegut–. Els garrots i les pedres cavernícoles, com ja celebrà Einstein, han quedat obsoletes amb les virtuts de l’energia nuclear. I, d’altra banda, no obvio que gràcies al realisme de la IA d’aquí poc esborrarem les xacres masclistes amb parelles en 3D. Qualsevol diria que ja no podem aspirar més amunt, però sempre hi ha alguna cosa esperant-nos. Un camp del qual espero amb ànsia els nous aires és l’educació. Ja se sap que ha prevalgut per segles la memorització de textos sota la mirada iracunda dels capellans que no pogueren accedir al Sant Ofici. Sortosament, figures com Montessori van dissenyar classes més benignes a fi de cultivar brots menys ressecs per al sistema, a partir dels quals hem arribat a la conclusió que els alumnes són únics i que el gran repte és aconseguir prou finançament per atendre’ls com caldria. Bé, podríem percebre això últim com una hecatombe moral, però el meu padrí tenia un refrany “la misèria engresca l’enginy”. I em penso que el tenen engrescat els polítics del parlament de Catalunya. Ho demostra el programa pilot que ja han iniciat en alguns centres (EDUSEG), consistent a tenir un policia rondant pel recinte, atent que un minyó nostre no tingui els excessos d’un conductor alcoholitzat. És una veritable evolució que facilitarà la feina als pedagogs, que potser desisteixen d’atendre alumnes depressius en testimoniar com revitalitza una estada a la cel·la.
