Aquest curs 2025-2026 serà especial per al sistema educatiu francès ja que es compleixen 125 anys de la seva arribada al país. El 12 d’octubre de 1900 es va crear el primer estudi primari a Andorra la Vella i a Sant Julià de Lòria amb les mestres Pilar Maestre −més tard Mme. Dolsa− i Concepció Huguet. 

Les dues havien obtingut el Certificat d’Estudis Primaris Superiors i havien completat la formació pedagògica a l’École Normale de Perpinyà. Abans havien estudiat a Besiers, en una escola d’ensenyament primari.

El 2 de gener de 1901 s’obria l’escola francesa d’Encamp, el 1904 la d’Escaldes-Engordany i el 1913 la de Canillo. Aquests centres educatius no estaven regits per cap estatut ni per cap reglament i els controlava directament el veguer francès, Carles Romeu.

L’arribada de l’ensenyament francès no va ser gaire ben acceptada pel clergat perquè era un ensenyament laic, i a més mixt, amb nenes i nens en una mateixa aula, fet que va provocar que moltes famílies optessin per mantenir els fills a les escoles religioses o a les comunals. A Sant Julià de Lòria, per exemple, les nenes anaven al matí al sistema francès i a la tarda al col·legi de les monges. Els nens al matí a l’escola comunal i a la tarda al francès.

EL DECRET DE 1917
No va ser fins al 1914 que el Govern de França va reglamentar les seves escoles a Andorra amb el control de l’inspector d’acadèmia de Perpinyà. El 18 de juny de 1917, el president de la República Francesa i copríncep d’Andorra va establir un decret sobre l’ensenyament del francès al Principat i l’autoritat del delegat permanent en la gestió dels centres educatius.

A més, el decret preveia que els mestres haurien de tractar totes les qüestions pedagògiques i administratives amb l’inspector primari de Prada de Conflent.
Cal tenir en compte que aquest decret seria el que regiria el funcionament de les escoles franceses a Andorra fins al gener de 1982.

Tot i les dues dècades de presència de les escoles franceses, aquestes no acabaven d’arrelar a causa de la mentalitat religiosa, l’accés fàcil a Espanya i la pressió de la Mitra sobre les famílies perquè no portessin els fills a una escola laica. En aquest sentit, els mossens feien una tasca notable.

Per compensar-ho, les autoritats franceses van anar augmentant el pressupost i enviant a Andorra personal qualificat i, si era possible, andorrà. Així, per al curs 1934-1935 i per a les dues noves escoles de la Massana i Ordino, l’inspector proposa al prefecte “Antoni Aleix, fill d’un andorrà de Les Escaldes i Simó Duró, fill d’un andorrà que actualment resideix a Pamiers”.

La presència, a partir dels anys trenta del segle passat, de les escoles espanyoles fa que França vulgui augmentar encara més el nombre d’escoles. 

Així, el 1940, l’inspector d’acadèmia demana al delegat permanent de Perpinyà una subvenció extraordinària per organitzar concursos i activitats. El 1940 hi havia 10 classes amb 302 alumnes.

El final de la Segona Guerra Mundial marca un altre punt d’inflexió i el 1955 les escoles franceses comptaven ja amb 15 mestres en l’inici d’una dècada d’un creixement impressionant potser degut al fet que l’església havia afluixat una mica la pressió sobre les famílies i a la diferència entre una Espanya sota un règim dictatorial i una França amb aires de llibertat.  

Les demandes de creació de classes per part dels comuns i dels quarts eren contínues. El pressupost i la gestió van passar a dependre del ministeri d’Educació Nacional de França i del rectorat de Montpeller.

Malgrat ser el francès la llengua principal, el 1951, l’inspector d’acadèmia va enviar una circular a totes les escoles per informar-les que el Govern francès no veia cap inconvenient al fet que s’ensenyés el català. 

Així s’oficialitzava el que ja feien alguns mestres. Al començament del curs següent, el síndic, Francesc Cairat, va fer arribar a totes les escoles franceses quatre gramàtiques i ortografies catalanes. Posteriorment rebrien exemplars del llibre Andorra el meu país d’Antoni Aristot.

Part del creixement del sistema francès a partir de la segona meitat del segle XX es deu a l’aplicació del mètode Freinet, un sistema pedagògic on cada classe es convertia en una mena de cooperativa d’organització i de treball. 

No existia cap barrera entre els bons alumnes i els que no tenien gaire bona predisposició per les matèries essencials. Cada alumne anava adquirint progressivament més autonomia en expressar-se amb la paraula, l’escrit, el dibuix i el gravat.

Dones mestres com Martí, Aleix, Batlle, Aparicio Moarlès, Gouazè, Marsal o Ribot van contribuir a aquesta escola de vida.

L’andorrana va arribar el 1982 i l’espanyola el 1930
El 30 de maig de 1930, el ministeri d’Afers Estrangers espanyol va comunicar al copríncep episcopal que li havia estat concedida una subvenció per a les futures escoles espanyoles a Andorra. Es van obrir el mes d’octubre d’aquell any. També el mes d’octubre però de 1966 es va inaugurar el Sant Ermengol i el 1968 el Janer. L’any 1982 i atès que les escoles existents a Andorra continuaven sense tenir en compte aspectes importants de la realitat del país, el Govern va comunicar al Consell General la necessitat de crear una escola andorrana de nivell maternal que es posaria en marxa el 1982. Abans eren els consells comunals els qui tenien cura del servei docent i les escoles congregacionals, amb la Sagrada Família a Andorra la Vella (1883) i Sant Julià de Lòria (1887).