La capital tindrà carril bici. Un carril bici “de veritat, còmode, adaptat per a tothom i per on pugui circular amb seguretat tota la família, i no els bolets que tenim ara”. I serà, a més, “aviat”. Ho diu el cònsol major, Sergi González, que ha interioritzat el canvi de model urbà, el discurs aquest de fer una ciutat més sostenible i més vivible, i ho començarem a visualitzar, diu, en la pròxima revisió del pla d’urbanisme, que haurà de preveure els espais que es destinaran al futur transport segregat “o altre tipus de giny”. Segons ell, “l’urbanisme i la mobilitat no són només una qüestió tècnica, sinó de voluntat. Nosaltres tenim aquesta voluntat i per això un tècnic del Comú ja està treballant amb la secretaria d’Estat de mobilitat per dissenyar el carril bici”.
Així que ja ho saben: aviat. Ho va augurar ahir en la inauguració de Ciutats a escala humana, la nova exposició del BiciLab, fins al 28 de febrer de l’any que ve. Una proposta ambiciosa i conceptualment molt atractiva, enfocadíssima al públic familiar i que combina quatre diorames amb figures de Playmobil, estupendament dissenyats per Daniel Arellano, consagrats a les ciutats de tot el món que s’han convertit en model del nou paradigma de la mobilitat urbana, i les projeccions sobre un autèntic Ford T, el model que no només va inventar la producció en cadena i el consum de masses –la genial idea de Ford és que els seus treballadors guanyessin prou com per comprar el cotxe que fabricaven: com?, produint un cotxe a preu asequible– sinó que, més important encara, va transformar les ciutats a escala humana i essencialment vivibles anteriors a ell en el caos urbà d’avui.
Pensem en el cas andosí, a partir de quatre paràmetres que recorda el cap del BiciLab, Edu Tarrés, cada dia es registren al nostre país 220.000 desplaçaments en cotxe. Però atenció, 116.000 són directament culpa nostra, dels conductors del país. El trajecte mitjà és de 2,5 quilòmetres, una distància que a peu podríem fer tranquil·lament en vint minutets de res, i en bici, en quatre! Fer-lo en cotxe significa mobilitzar una tona de ferro perquè una persona –en realitat, 1,4, l’ocupació mitjana del trajecte tipus– faci aquests 2,5 quilòmetres sense despentinar-se. Serà més ràpid, més còmode i més no-sé-què, però més sostenible i més racional, segur que no.
La pregunta és: hi ha alternativa? Doncs sí, n’hi ha, i ho demostren ciutats com Copenhaguen on la implantació de la “mobilitat activa” ha estalviat al consistori 233 milions d’euros de factura sanitària perquè els veïns que es desplacen en bicicleta, a banda de contaminar menys i passar-s’ho probablement millor, practiquen una activitat física moderada i saludable. Hi ha també el cas de Curitiba, al sud del Brasil, pionera entre les pioneres, que ja als anys 70 va fer per a vianants el centre històric i va impulsar el transport públic segregat. I hi ha, en fi, el de Singapur, un altre concepte: un territori una vegada i mitja més gran que Andorra on viuen sis milions (!) de persones però on sorprenent abunden les zones per a vianants i verdes. I com s’ho han fet? Fàcil: multiplicant per cinc el preu dels cotxes i fent-lo així prohibitiu per a la població, que a més només pot circular per la ciutat si obté una autorització que se subhasta al millor postor.
Pot semblar que estem a anys llum dels sis milions de Singapur, però recordin que l’any passat érem 56.332 conductors per a 101.123 vehicles. Molt sostenible tampoc no sembla, la veritat.
