Els arquitectes estrangers s’hauran de col·legiar i presentar assegurança, i només podran treballar en un projecte.

L’entrada en vigor de la modificació de la Llei de professions titulades, el 22 de juny, ha sigut l’ocasió idònia per posar ordre i concert en el desori que fins ara regnava en la prestació de serveis per part d’arquitectes forans. L’assemblea extraordinària del Col·legi d’Arquitectes (COAA) va aprovar dijous per majoria absoluta una interpretació de l’article 6 bis del text legal que permet encaixar-hi –diu la degana, Sònia Palau– la figura del “col·laborador”, que la llei no preveu de forma explícita. La inexistència d’aquesta figura deixava fins ara els professionals locals que signaven projectes a quatre mans amb despatxos de fora en una mena de llimbs legals: “De fet, amb la llei a la mà tot aquell que col·laborava amb un arquitecte estranger incorria en un possible supòsit d’afavorir l’intrusisme”.

No es tracta, insisteix Palau, “ni de perseguir els nostres col·legues ni de prohibir que els professionals estrangers treballin a Andorra, sinó de regular-ho com es fa a tot arreu”. El que no podia ser, conclou, és que existís una mena de lliure prestació de serveis de fet, “que tinguéssim el país plagat de despatxos de fora amb sis, set projectes en marxa –i no són ni un ni dos casos– que no havien passat cap filtre ni cap registre, ni molt menys complert els requisits del 6 bis, concebut per a la prestació de serveis de curta durada, màxim 30 dies, i que venien, feien el projecte, cobraven, marxaven... i ens deixaven l’assegurança, que corria de part del col·laborador local, que és col·lectiva i que ha pujat de forma exponencial”. La realitat, diu la degana, és que “no coneixem cap despatx estranger que s’hagi registrat a través del 6 bis. Potser n’hi ha algun, però no el sabem”. 

Tot això hauria de passar a la història amb la regulació aprovada pel COAA seguint l’esperit i la lletra de la llei de professions titulades. “En endavant, els requisits del 6 bis els exigirà el mateix COAA, que crea per als professionals forans un segell propi on constarà el seu número de col·legiat temporal, així com el de l’arquitecte local amb qui col·labora”. Tindrà, a més, un visat per un sol projecte, “perquè és evident que si en 30 dies un arquitecte no pot enllestir un projecte, menys en podrà enllestir sis o set”. I s’entendrà que és el col·laborador local qui du el gruix de la feina més enllà d’aquests 30 dies.

Regular, no castigar
Més requisits: hauran de presentar el DNI, la col·legiació al país d’origen, el certificat segons el qual no estan inhabilitats per exercir i, no menys important, l’assegurança, “que, a més, haurà d’especificar que també cobreix Andorra, perquè cal recordar que Andorra no forma part de la UE i moltes assegurances no cobreixen aquest supòsit”. Una documentació que fins ara ja calia presentar al Govern però que “en la realitat ningú no s’ocupava d’exigir”. Doncs en virtut de la nova llei de professions titulades, ara serà competència (i obligació) del COAA, que divendres va comunicar als col·legiats les resolucions de l’assemblea i la interpretació de la llei per encabir-hi la figura del col·laborador, i els va recordar que, els que es trobin en aquesta situació, disposen de quinze dies per regularitzar la col·laboració. “Confiem que tot això ajudi a frenar els abusos exagerats que ara mateix es produeixen, i que els nostres estatuts castiguen amb un màxim de cinc anys d’inhabilitació i multa de fins a 500.000 euros. Però no es tracta d’amenaçar, ni –insisteixo– estem en contra de les col·laboracions. Al contrari. Però regulades, no es poden convertir en un abús”.

“Un cambrer passa per Immigració; un arquitecte, no”
L’origen de tots els mals, opina Palau, és la desigualtat de tracte a què han de fer front els professionals titulats. “Tots, no només els arquitectes: també enginyers, advocats i economistes”. Per treballar a qualsevol país de la UE, un professional ha de complir un seguit de requisits, però perquè un professional estranger treballi a Andorra no n’hi havia cap: “No podem ser més europeus que els europeus. La pregunta és: per què un cambrer ha de passar per immigració, entrar dintre d’una quota, presentar contracte, experiència i si cal titulació, i un arquitecte no?” No és tampoc, diu, qüestió de corporativisme: “Amb la feina que hi ha necessitem col·laborar amb altres despatxos. Per què no es va a buscar els arquitectes joves del país, en lloc de professionals de fora?”