Només quatre persones per difunt posen assistir al sepeli, si té lloc al cementiri. Amb la presència del mossèn, si de cas, per a una última oració. El funeral es deixa per a més endavant. Al forn, si la família ha triat la incineració, el mateix: quatre persones que entren a la sala de dos en dos. I prou. "Per les famílies, pobres, és un drama, perquè en aquest moment és quan necessites sentir el carinyo i el consol dels teus. És que hi ha hagut familiars directes que s'han quedat sense poder acomiadar els seus difunts. I això costa molt de pair. Sobretot perquè si ha mort per Covid-19 ja van haver de deixar-lo sol en el moment de la defunció, i això genera un sentiment de culpa i d'angoixa molt difícil de superar. Una cosa és que no hi siguis perquè estaves a mil quilòmetres de distància; l'altra, que estant a casa no puguis acompanyar-lo en l'últim moment. Potser els van deixar entrar a l'habitació dos dies abans de l'òbit, quan els metges van veure que aquella persona estava molt greu. Protegídíssims. I aquella és l'última imatge que els queda del seu pare o del seu padrí perquè no el tornen a veure més. És duríssim."
Ho explica Alba Sixto, de Pompes Fúnebres de les Valls, que no s'havia trobat en una situació així en prop de tres decennis de trajectòria. De fet, ni ella ni ningú. No és només el volum de feina, que òbviament s'ha incrementat perquè a les defuncions habituals d'un mes de març o d'abril s'hi han afegit les provocades per la Covid-19. És sobretot les condicons en què han de prestar un servei que es basa sobretot en el contacte humà i en l'acompanyament presencial en un moment especialment vulnerable per als familiars del difunt.
Doncs això és precisament el que des de la funerària han hagut de gestionar: com acompanyar els fills, els nets, fins i tot els pares d'un difunt sense ser-hi físicament presents: "Ens trobem al despatx, una persona de la funerària i dos familiars com a molt, tots amb guants i mascareta.Tanquem el servei que volen fer, firmem la documentació i ja està. Arreglats els papers, aquestes famílies ja no les tornem a veure. Abans sempre els acompanyàvem al cementiri o al forn incinerador, però ara ja no perquè així alliberem una plaça per a la família. Millor que hi assisteixin ells. Abans ens passàvem el dia amb ells a la sala de vetlles, els acompanyàvem al funeral, els fèiem un acompanyament que ara és impossible, i ho intentem suplir amb el telèfon. Però òbviament no és el mateix".
Un protocol que és el mateix tant per als difunts que han traspassat per Covid-19 com per als que no. El contacte amb les famílies s'ha limitat per motius de seguretat al màxim, i excepte els tràmits indispensables, la resta es gestionen de forma telemàrica. Ni sala de vetlles, ni missa, ni acompanyament. Per sort, diu Sixto, "les famílies estan molt mentalitzades, saben que podran fer el funeral que hagurien volgut quan tot això passi ii s'hi resignen.Però ho passen molt malament". Un servei que han explotat durant aquestes setmanes excepcionals és el condol telemàtic, que amics i parents poden deixar a la pàgina web de la funerària i que ells mateixos fan arribar a la família: "Però res no pot suplir el contacte directe que un necessita quan et mor una mare o un avi."
Tot és, en fi, excepcional a causa de la Covid-19 i ho és també la forma de morir-se i de dir l'últim adéu als nostres. Ara ho hem de fer ràpid, quasi en la clandestinitat, en petitíssim comitè i amb una oració com a molt. Quan es normalitzi es reprendran els funerals ara suspesos. I cerimòniescom la de portar l'urna dels difunts incinerats al nínxol o columbari, un tràmit que ara no és possible, tot i que les urnes estan a disposició dels familiars al despatx de la funerària.