La Seu d’Urgell és l’única de les 43 capitals comarcals catalanes amb més població inactiva que activa (la que treballa o busca feina). Montferrer i Castellbò figura, segons les dades publicades per l’Idescat aquest passat 2025, com el municipi més pobre de Catalunya. Són dues realitats aparentment aïllades però que, posades en context, serveixen per avalar aquest canvi de relat: estar tan a prop d'Andorra, ser-ne la porta d'entrada natural, tenir la frontera a la vora, no només no ha beneficiat la comarca de l'Alt Urgell, sinó que ha contribuït al seu empobriment.

Així, pel que fa a les oportunitats de feina, les dades referents per exemple al 2023 mostren que el municipi té 4.421 persones ocupades, 517 desocupades i una població activa total de 4.938 persones. S'inclou aquí la població més gran de 16 anys, susceptible de participar en el mercat laboral. En canvi, la població inactiva arriba a 5.792 persones sobre un total de 10.730 habitants de 16 anys i més. En aquest cas, s'inclouen jubilats, estudiants, persones dedicades a cures, incapacitats, rendistes, persones sense permís de treball o altres situacions administratives i vitals que les deixen fora del mercat laboral formal.

Les dades demostren, en resum, que a la Seu hi ha 854 persones més fora del mercat laboral que dins del mercat laboral. Se'n pot inferir que la ciutat que hauria de beneficiar-se de la proximitat amb l'epicentre econòmic més potent del Pirineu presenta una estructura demogràfica i laboral més pròpia d’un territori fràgil que d’una àrea afavorida per la frontera amb un microestat ric.

El municipi més pobre
Tornem a Montferrer i Castellbò, que completa –o millor dit, agreuja– la fotografia. Segons les dades de renda familiar disponible bruta territorial publicades per l’Idescat el 2025, el municipi figura com el que té menys renda per habitant de Catalunya, amb 12.421 euros anuals per habitant, un 35,1% per sota de la mitjana catalana.

El factor frontera no està enriquint l’Alt Urgell; l’està empobrint o, com a mínim, no està impedint el seu empobriment estructural. Aquest empobriment no sempre es veu a simple vista. La frontera genera moviment. Hi ha trànsit, compres, restaurants, vehicles, treballadors transfronterers i activitat quotidiana. Però de les dades disponibles es desprèn que el moviment no equival necessàriament a riquesa arrelada al territori. Una ciutat pot tenir carrers vius i, alhora, una base productiva feble. Pot rebre consum i perdre capacitat de futur. Pot estar al costat d’una economia rica i no capturar-ne els efectes transformadors. 

El mecanisme és clar. Una part de la població pot viure a la Seu o a l’Alt Urgell, treballar a Andorra, cobrar un salari generat a Andorra, cotitzar a Andorra i gastar només una part dels seus ingressos a la comarca. Aquest esquema deixa consum al territori, però no deixa tota la renda, ni tota la cotització, ni la centralitat empresarial, ni la fiscalitat associada a l’activitat productiva. L’Alt Urgell rep una part perifèrica de la riquesa andorrana, mentre el nucli dur de l’activitat queda fora del seu sistema econòmic i institucional. Aquest fet deixa el territori en una posició dependent, amb poca capacitat de decisió i poca força productiva pròpia.

Experts en la matèria apunten que l’efecte és comparable al d’una hamburgueseria de barri que durant anys viu del seu mercat natural fins que al davant s’hi instal•la una gran cadena capaç de vendre molt més barat, rebentar marges i absorbir la clientela. Quan el negoci local desapareix i el seu propietari acaba treballant per la mateixa cadena que l’ha desplaçat, seria pervers presentar-ho com una inversió salvadora: “sort de la cadena, que ara dona feina”. Encara ho seria més si, després d’haver destruït l’hamburgueseria pròpia, totes les inversions públiques es pensessin per facilitar l’activitat de la cadena: accessos, aparcaments, logística, promoció i serveis al seu voltant. Traslladat a l’Alt Urgell, el mecanisme és el mateix però en clau fiscal i territorial. 

Diferencials de preu
Durant dècades, Andorra ha pogut competir amb diferencials de preu del 16% al 21% gràcies a una fiscalitat més favorable, desviant consum, afeblint el comerç local i reduint la capacitat productiva pròpia. Quan després una part de la població acaba depenent laboralment del mercat andorrà, i quan projectes com l’aeroport, una zona econòmica especial o determinades infraestructures es justifiquen pensant sobretot en la connexió amb aquesta economia dominant, no es pot confondre això amb desenvolupament territorial. 

Tècnicament, indiquen les mateixes veus, el risc és una substitució del teixit econòmic local per la dependència laboral i inversió subordinada a un pol exterior: el territori perd autonomia productiva, aporta mà d’obra i recursos, i acaba orientant les seves pròpies estratègies de futur al servei del mateix factor que ha erosionat la seva base econòmica. La crisi oberta entre els importadors de carburants andorrans i el Govern del Principat ha deixat al descobert una paradoxa de fons: allò que ara Andorra presenta com una amenaça per al seu comerç és el mateix diferencial de preus que l’Alt Urgell i el conjunt del Pirineu català han suportat durant dècades. 

Els importadors de carburants han alertat recentment que el diferencial actual amb Catalunya ja els ha provocat una caiguda de negoci i unes pèrdues estimades de 300.000 euros en recaptació fiscal només durant el mes d’abril. El sector situa la diferència en uns 20 cèntims per litre a favor de les gasolineres catalanes de baix cost. En alguns casos, com en el preu comparat entre Guissona i Andorra, la diferència arriba a ser del 20,9%: 1,34 euros davant d'1,62 euros. 

La dada és significativa, perquè evidencia fins a quin punt un diferencial d’aquesta magnitud pot alterar els hàbits de consum en una frontera. Els importadors andorrans ho diuen ara amb claredat: si omplir el dipòsit surt més barat a la Seu, una part dels clients pot deixar de travessar la frontera. El problema és que aquesta mateixa lògica ha funcionat durant anys en sentit invers, perjudicant el comerç, el consum i la competitivitat de l’Alt Urgell. 

El creixement el pib no s'encomana
La gràfica del PIB entre el 2015 i el 2023 reforça visualment aquesta idea: no hi ha un efecte de contagi clar entre el creixement andorrà i l’evolució de l’Alt Urgell. Mentre Andorra passa d’uns 2.514 milions d’euros a més de 3.500 milions, amb una acceleració molt marcada sobretot a partir del 2021, l’Alt Urgell evoluciona d’uns 420 a 550 milions amb un creixement molt més modest i pla. És a dir, el dinamisme del Principat no es trasllada de manera proporcional a la comarca veïna. La proximitat geogràfica genera relació i dependència, però no una correlació ascendent ni una transmissió automàtica de prosperitat, apunten els experts. 

La realitat és incòmoda, però les dades la fan inevitable: estar al costat d’un país ric no fa ric un territori quan la relació econòmica és asimètrica. El problema no és Andorra, que defensa legítimament els seus interessos, sinó una classe política alturgellenca que massa sovint sembla haver renunciat a defensar els propis. 

Durant anys s’ha comprat, sense prou coratge ni pensament estratègic, el relat que “sense Andorra no som ningú”, fins al punt d’orientar grans apostes –aeroport, zona econòmica especial, infraestructures o projectes de dinamització– més a satisfer el país veí que a reconstruir una economia pròpia. Si a més hi ha càrrecs amb negocis, vincles o interessos creuats amb Andorra, la dependència esdevé encara més greu. Perquè un territori no s’empobreix només per tenir un veí fort; s’empobreix quan els seus dirigents deixen de pensar-lo com un subjecte polític propi.