Lluny de convertir el debat en una pugna dialèctica o en una disputa de poder, convé situar el focus on realment correspon: en la necessitat que l'alumnat sigui escoltat i legítimament representat. Les recents declaracions de la directora, María José Moreno, contenen elements d'indubtable veracitat. No obstant això, també evidencien certa simplificació quan s'aborden qüestions tan sensibles com la representació estudiantil i els canals de comunicació institucional.
La qüestió no és menor. La realitat del centre associat de la UNED a la Seu d'Urgell arrossega des de fa anys una sèrie de dificultats que, en els últims mesos, s'han fet més visibles. No es tracta de solemnitats ni de gestos institucionals de tràmit. Les paraules i les iniciatives de l'alumnat han estat orientades, de manera explícita, a la cerca de solucions concretes. Sense connotacions partidistes, sense discursos inflamats ni egos ferits: únicament amb la voluntat de millorar el funcionament del centre.
La recent visita del rector, Ricardo Mairal, va tornar a posar sobre la taula una qüestió de fons: la comunicació. Si és possible avisar a l'alcalde de la Seu d'Urgell perquè gestioni la seva agenda i participi en una trobada institucional, resulta raonable pensar que també pot notificar-se al representant d'alumnes perquè exerceixi la seva funció. Aquest és, precisament, un dels reclams més justificats que formula l'estudiantat: no ser un actor secundari en decisions que afecten directament la seva formació.
La representació no és un formalisme; és un principi bàsic de governança acadèmica. Quan els canals institucionals s'afebleixen o s'interrompen, el buit no desapareix: es trasllada. I en aquest cas, aquest espai l'han ocupat els mitjans de comunicació, que han acabat convertint-se en l'altaveu d'una representació a la qual no se li concedia espai en l'àmbit intern.
En coherència amb les paraules de la directora, l'alumnat comparteix la importància de comptar els fets amb rigor i des de la veritat. És igualment just reconèixer les aportacions realitzades: les pantalles instal·lades en el centre associat, materials sol·licitats de manera insistent pels estudiants, així com la contribució de l'alcaldia de la Seu d'Urgell.
Tant l'alcalde com el rector han respost històricament a peticions i necessitats plantejades per l'alumnat. Aquest reconeixement no està en discussió. El que sí que s'assenyala és que, si la comunicació institucional es veu minvada o fragmentada, les respostes —per benintencionades que siguin— no arriben a complir la seva funció plenament.
D'altra banda, no correspon a l'alumnat pronunciar-se sobre la gestió de les despeses municipals. La preocupació radica en la contribució que requereix la UNED i sobre la qual, segons s'ha expressat, no existia informació clara. Agrair que es prioritzi la tranquil·litat acadèmica implica també exigir que aquesta prioritat es tradueixi en respecte, representació efectiva i interès real per part dels òrgans superiors.
Si en algun moment les crítiques van ser interpretades com a greuges personals, convé recordar que la funció pública i acadèmica exigeix una actuació lleial i transparent. La responsabilitat institucional no pot desplaçar-se al terreny del personal. Els qui poden viure aquesta situació com una cosa íntimament transcendent són els estudiants: persones que es formen per a millorar el seu futur i, amb això, contribuir al desenvolupament de la seva comunitat.
En aquest punt, resulten oportunes les paraules de la directora, en advertir que no ha de tergiversar-se la veritat ni desviar l'atenció. L'exigència és clara: qui tingui la competència sobre el manteniment i la gestió del centre associat de la UNED ha d'assumir-la amb criteri, allunyant la institució d'interessos polítics, protagonismes innecessaris o dinàmiques de poder que res aporten al projecte acadèmic.
Finalment, hi ha un fet difícil d'obviar: els avanços recents en el centre associat han estat impulsats, en bona part, per la persistència de l'alumnat. Una veu constant que, a vegades, ha hagut de sortejar protocols obsolets i la indiferència d'una direcció que semblava mirar cap a un altre costat. Avui, quan les fotografies oficials mostren reconeixements i medalles, convé no perdre de vista qui va promoure, amb insistència i arguments, les millores que ara se celebren.
El debat no hauria de centrar-se en qui apareix en la imatge, sinó en com garantir que el centre associat de la UNED a la Seu d'Urgell recuperi plenament el respecte institucional i la prioritat que mereix. La universitat, per definició, és un espai de diàleg, rigor i responsabilitat compartida. I en aquest equilibri, la veu de l'alumnat no és un element accessori: és una peça estructural.