El 1838 al carrer Rauric 6 de Barcelona l’escultor Benet Escaler va fundar la casa El Ingenio. És allà on van néixer l’Abd Al-Rahman i Constança, vestits probablement en un altre referent geganter, la també barcelonina Casa Paquita. Era 1943, i per tant els gegants vells de la Seu d’Urgell celebren ara els vuitanta anys de vida. Succeïen els primers que es coneixen, construïts el 1741 i per anar a la processó de Corpus, com era habitual, recorda l’historiador, arxiver i memoriós Lluís Obiols. En el cas de l’Abd Al-Rahman i la Constança, probablement van ser estrenats amb motiu de l’arribada del nou bisbe d’Urgell, Ramon Iglesias Navarri. Per cert, que dels anteriors continua sent un enigma què se’n va fer: van sortir fins a la guerra civil però es desconeix el seu destí. El que sí es coneix, ho explicava Obiols en aquella xerrada del cicle Parlem d’història dedicada a la tradició gegantera, és que la corporació local que inaugurava a la ciutat l’etapa franquista decidia el 1941 encarregar el pintor Roca el treball “de repasar los gigantes”. I després? De moment és una incògnita. El 1943 el municipi, per fi, decideix comprar uns gegants nous. Però caracteritzats com els anteriors, per mantenir el lligam amb el passat.  

La colla de geganters (l’actual té 25 anys de vida i encàrrec seu, i no ja de l’Ajuntament, són  l’Ot i la Urgell) desplega per celebrar-ho presència a la ciutat (aviat els veurem, en el marc del Llegendària i la diada de Sant Jordi) i per fora (de Mataró a l’Hospitalet de l’Infant, d’Yvars d’Urgell a Vilanova del Camí, amb colofó a Burriana). 

Tot i que la celebració d’aquesta xifra rodona no es limitarà a les sortides i a fer d’amfitrions de les colles que visitin la Seu, que en seran unes quantes: 17 els acompanyaran en la cercavila de la festa major. També recuperaran el Vals dels gegants, ball perdut des de fa anys i que dansaran al so del flabiol i el tamborí. I en el seu honor l’Albert Galindo ha escrit un conte, La simitarra i les perles, que es publicarà amb dibuixos de Laura Pal.  Fins i tot volen fer-los vestits nous. Tot i que això haurà de quedar per a més endavant, atès l’elevat pressupost (calculen uns deu mil euros) que necessiten, expliquen des de la colla Rubén Segarra, Josep Fortó i Susanna Ferrer. 

Unes quaranta persones formen la colla actualment, i tothom serà benvingut, conviden, que de portadors sempre en falten. No tothom s’anima amb aquelles figures que superen els setanta quilos: només les robes ja voregen els vint. “Però som tots polivalents i si cal portar, portem, i si cal que els tambors toquen la gralla, doncs també”, puntualitza Ferrer. “Però finalment tot és molt satisfactori, perquè balles, rius, t’ho passes bé, fas cultura”, prossegueix. “I estem tots en una gran família”, hi afegeix Segarra. Propis i estranys. Com quan durant la passada festa major es va posar a ploure a bots i barrals i van haver de córrer totes les colles a sota de la vela. “I què hi havíem de fer?, continuar ballant. Tot se’n va anar en orris però vam riure molt”. O com quan tota la colla ha de sortir a sostenir el gegant perquè el portador no ha vist els cables de la llum i ensopega: al carrer Canonges n’és un clàssic. 
La dels gegants és “una tradició molt viva”, confirma Segarra. No hi ha més que veure com s’hi acaba d’afegir Organyà, batejant figura. I no sols a Catalunya, adverteix Segarra. S’estén cap al País Basc i la Catalunya Nord. O llocs com València, Madrid i fins i tot Bèlgica: allà hi ha alguna colla amb un gegant tan enorme que calen 25 persones per portar-la. Tipus pas de processó, puntualitza Segarra, qui sap si amb un puntet d’enveja sana.