El programa iconogràfic respon als models habituals de l’època: el Crist en Majestat dins d’una màndorla, beneint amb la mà dreta i sostenint el llibre amb l’esquerra, envoltat pel Tetramorf. Engolasters, tanmateix, presenta una singularitat destacada: la substitució de sant Mateu pel patró de l’església, sant Miquel, representat vencent el drac, imatge poderosa del triomf sobre el mal. La decoració es completa amb franges ornamentals que separen la volta del tambor, la representació dels apòstols i, a l’arc triomfal, un agnus dei acompanyat de figures i motius decoratius, alguns dels quals difícils d’identificar. 
Més enllà del valor artístic, el conjunt evidencia la fragilitat del patrimoni pirinenc durant el primer terç del segle XX. Contràriament a l’afirmació, sovint imprecisa, que les pintures ingressaren al Museu de Barcelona a començaments dels anys vint, el que realment es produí entre 1920 i 1924 fou un llarg i complex procés de negociacions. Convenis anul·lats, successives revisions del valor de les obres i la intervenció de destacades figures del mercat artístic de l’època —com Ignacio Pollak i Lluís Plandiura—, juntament amb la controvertida ingerència d’alguns agents locals, com l’arxipreste Josep Mir, culminaren amb l’autorització del bisbat d’Urgell, propietari de les pintures, que en permeté la venda amb el vistiplau de la nunciatura, incloent-hi altres conjunts pirinencs de gran interès.

La persistència de la Junta de Museus en la seva voluntat de compra donà finalment resultat, i el gener de 1922 el pèrit Antonio Badrinas certificà l’estat de les pintures i en fixà un valor inicial de 5.000 pessetes, elevat poc després a 6.000 en descobrir-se fragments ocults sota capes de calç arran de l’arrencament. Entre els dies 5 i 10 de novembre del mateix any, les pintures foren arrencades dins del mateix lot que incloïa altres temples pirinencs, com Sant Climent de Taüll i Sant Joan de Boí, tal com acrediten les 4.500 pessetes abonades al conservador Emili Gandia i els mossos Enric Marco i Antoni Maristany per les campanyes d’arrencament.

El juny de 1924 el conjunt ingressà finalment a les col·leccions públiques i fou presentat a les noves sales d’art romànic del palau de la Ciutadella, abans de ser traslladat definitivament al Museu Nacional d’Art de Catalunya. La documentació d’aquells anys és prou eloqüent: una carta del director de la Junta de Museus, Eduard Juncadella, acreditava el pagament de 58.586 pessetes al bisbat d’Urgell pel conjunt del lot d’arrencaments abans comentats, de les quals unes 8.000 correspondrien específicament al cicle d’Engolasters, segons ha assenyalat Emili Gandia. 
Tot i preservar les pintures, el trasllat trencà el vincle amb l’espai i la comunitat. La reproducció del 1982 pretén restituir simbòlicament l’absis, transmetent-ne el valor artístic i espiritual i facilitant-ne la difusió.

La reproducció
I si la reproducció de les pintures de Sant Miquel d’Engolasters ens parla de l’esforç per conservar i fer visible un llegat medieval, el document audiovisual que en recull el procés aporta una nova dimensió: la preservació de la memòria del treball realitzat.

El registre GA_ASN_01432, filmat entre els mesos de març i abril de 1981 en suport acetat de 16 mm i consultable a l’Arxiu en línia de l’Arxiu Nacional, recull pas a pas la feina feta per aquests especialistes. Es tracta d’una producció del Consell General, realitzada pel Departament de Patrimoni Artístic Nacional i el Servei Fotogràfic del Govern, que combina imatges de l’església i dels treballs de reproducció, amb narració en català i música de fons. Algunes taques en la imatge i la distorsió del so són testimonis del pas del temps i de les limitacions tècniques del suport original.

La pel·lícula fou projectada durant la Universitat d’Estiu d’Andorra el 1982 i se’n va fer una versió en francès. Va ser digitalitzada l’any 2017 i és consultable en línia des del 2024. Així, la reproducció de les pintures transcendeix l’espai físic de l’església i multiplica l’impacte d’aquella iniciativa, ja que arriba a públics que difícilment haurien pogut contemplar l’obra en l’emplaçament original.

El valor patrimonial d’aquest audiovisual no rau únicament a mostrar la reproducció d’unes pintures romàniques, sinó a ser en si mateix un document històric. Parla de les tècniques imitades, del context cultural de principis dels anys vuitanta i de la manera en què es concebia la gestió del patrimoni cultural a Andorra.

En definitiva, aquest film exemplifica les funcions de tota reproducció: conservar i difondre. Aquestes imatges enregistrades el 1981 no només documenten un procés, sinó que també formen part del patrimoni col·lectiu. Ens recorden que cada esforç de conservació que fem avui constitueix una memòria comuna i un llegat documental que serà indispensable per entendre el patrimoni i la seva gestió en el futur, quan siguin les noves generacions les encarregades de reinterpretar-lo.

[Podeu consultar el document audiovisual punxant a: https://www.arxiuenlinia.ad/fotoweb/archives/5005-Audiovisual/Audiovisual/GA_ASN/GA_ASN_01432.mp4.info#c=%2Ffotoweb%2Farchives%2F5005-Audiovisual%2F]