“El meu pis és tot l’edifici”

La dificultat de l’accés a l’habitatge es mou entre la impossibilitat de comprar per l’elevat import que s’ha de pagar d’entrada i la lluita per aconseguir un lloguer assequible en un mercat amb poques opcions. Hi ha una tercera via, molt minoritària encara, tot i que no és pas nova, que és l’habitatge cooperatiu. Per als arquitectes i impulsors, Andrea Doncel i Lluís Ginjaume, l’objectiu de L’Estaló (estalo.ad) “es tracta de fomentar un model que és una alternativa molt vàlida i que té molts avantatges”.

El model, molt estès als països nòrdics o al cantó suís de Zúric, on el 20% dels pisos són en règim cooperatiu (Cooperativa Holderhof o Cooperativa Kalkbreite), consisteix a constituir una cooperativa, que serà la propietària de l’edifici. Els socis només tindrien dret d’ús i els habitatges no es podrien ni vendre ni llogar. El terreny, per la seva part, podria ser públic o privat i cedit.

Quan acabés la cessió, la propietat podria recuperar-lo. Si fos públic, el Govern o els comuns podrien disposar posteriorment de pisos per al parc públic d’habitatges a preu assequible. Per Ginjaume no és cap cosa nova “si tenim en compte que al Pas de la Casa hi ha el cens emfitèutic”, que permet al Comú cedir l’ús i el dret a construir o explotar un terreny a un particular (emfiteuta) durant un llarg període (de 70 a 99 anys), mentre se’n manté la propietat. A canvi, el particular paga un cànon o pensió anual, sovint vinculat a preus tradicionals.

A Catalunya, per exemple, hi ha experiències de cooperatives impulsades als anys seixanta pel moviment obrer o entitats religioses i que avui en dia encara estan actives. Destaca sobretot la Cooperativa Obrera de Viviendas del Prat (COV), que la va constituir un grup de treballadors el 1962.

Ara hi ha 69 projectes de cooperativa, que sumen 1.213 habitatges, alguns d’ells en construcció, i on viuen 791 persones. El més antic amb persones vivint-hi, 31,  es va iniciar el 2004. És Cal Cases, a Santa Maria d’Oló, amb 12 pisos. La major part de les cooperatives d’habitatges en cessió d’ús es van posar en marxa a partir del 2015. El més emblemàtic és el de La Borda, al districte de Sants-Montjuïc (Barcelona).

Aquest edifici s’organitza al voltant d’un pati central que recorda les tipologies tradicionals de convivència, facilitant la ventilació creuada i la relació visual entre habitatges. La cuina-menjador comunitària, la bugaderia, els espais de cures, les sales polivalents i els terrats verds configuren una infraestructura col·lectiva que redueix necessitats individuals i reforça la vida en comú, per la qual cosa els veïns diuen que “el meu pis és tot l’edifici”. Construïda amb materials de baix impacte ambiental, com la fusta, La Borda exemplifica una arquitectura compromesa amb la sostenibilitat, la justícia social i el dret a l’habitatge.

Doncel i Ginjaume calculen que els socis de la cooperativa haurien de fer una aportació inicial per fer front al 20% de la promoció, mentre que el 80% restant arribaria en forma de crèdit hipotecari. El percentatge inicial dels socis, traduït en diners, estaria en una forquilla de 40.000 a 70.000 euros.

Els cooperativistes han de fer una aportació inicial perquè s’ha de cobrir el cost de les obres d’un edifici nou o d’una rehabilitació, normalment pagant un crèdit. La propietat no és de la persona que hi viu, sinó de la cooperativa, però els residents hi viuen de manera indefinida.

El concepte, doncs, és pagar per l’ús de l’habitatge. I cal entendre que és un projecte comunitari: les decisions es prenen col·lectivament, a banda de compartir determinats espais. Un habitatge cooperatiu es presta més a compartir coses que un de lloguer o de propietat. En l’habitatge cooperatiu en cessió d’ús han conviscut sempre l’obra nova amb la rehabilitació de pisos buits.

Ginjaume defineix el projecte com una proposta guanyadora per a totes dues parts (win-win), en la qual surt guanyant  qui hi viu i qui hi posa el terreny. A més, el soci pot marxar i recuperar l’aportació que ha fet inicialment. “És zero especulatiu”, conclou, i afegeix que “hi ha gent motivada i interessada” i que “estem parlant amb les administracions”. A escala de formacions polítiques, Desperta Laurèdia i el Partit Socialdemòcrata (PS) s’han referit a l’habitatge cooperatiu.        

Per cert, l’estaló, en l’arquitectura tradicional pirinenca i andorrana, és un element estructural clau (el pilar o peu dret que aguanta la biga central d’una teulada). No s’ha de confondre amb l’altre estaló, aquell pal bifurcat en un dels seus extrems que serveix per a sostenir les branques dels arbres, armar parrals, etcètera.