El padrí pescador no és un animal com el bernat pescaire, és un mamífer omnívor conegut per la seva afició a la pesca a l’estiu i per la seva habilitat per desobeir normatives i horaris que li impedeixin dur a terme la seva gran passió.
Mai es banya, i com no pot anar a supervisar obres, quan no pot pescar passeja per la platja amb les mans a l’esquena i dona instruccions als nens que fan castells a la sorra. Té una panxa generosa i unes cames primes com les d’una cigonya.
Porta unes bermudes amples, una samarreta de màniga curta, unes espardenyes i una gorra d’alguna empresa que va desaparèixer juntament amb els dinosaures quan va impactar el meteorit a la Terra. Es mou com un robot per la pròtesi de maluc i pels desequilibris que li provoquen el desgast de les vèrtebres cervicals malgrat que es resisteix a anar a l’osteòpata perquè un cop que hi va anar no hi tornarà perquè recorda que “aquell poca-solta em va posar el dit al cul”.
Va a pescar de matinada o de nit, amb la cadira plegable, la canya, els hams, la galleda, dues llaunes de cervesa que ha agafat d’amagatotis de la nevera, i la ràdio a piles per escoltar els èxits de Radio Teletaxi. Quan la platja es comença a omplir o arriben els tècnics del programa de detecció d’algues invasores de la Generalitat de Catalunya, ha de marxar, i amb els dits malmesos per haver-se clavat hams mentre la seva dona es banya amb un flotador que s’ha convertit com una extensió del seu cos.
Arriba a casa amb tres peixos, cosa que provoca l’enuig de la dona perquè no veu com pot fer sopar amb aquells exemplars escanyolits i desnerits. Havent dinat se’n va al bar més rònec de la costa amb escuradents a terra, màquina escurabutxaques i un pòster d’un equip de futbol del Barça quan encara no existien les targetes grogues i vermelles i no es podien fer substitucions de jugadors.
Allà beurà un cigaló de Rom Pujol, que no es pot prendre a casa per prescripció facultativa i vigilància conjugal, i jugarà al dominó amb altres jubilats.
El “pito doble”, el “passo”, i el “capi” substitueixen qualsevol altre so, fins i tot el de la tele, que funciona només amb imatge i sense volum mentre a la pantalla una noia assenyala unes isòbares i uns mapes.
Mentrestant, la iaia del flotador regateja amb uns venedors ambulants del passeig Marítim. Ho fa abans d’anar al bingo de regals que organitza el club nàutic i on el dia abans va guanyar un gat d’aquells que hi ha als restaurants xinesos i que mouen compulsivament un braç.
El padrí no va al club nàutic des que la direcció, en comptes de preocupar-se per si havien de demolir la instal·lació en aplicació de la llei de costes espanyola, va optar per canviar l’Orquestra Camaleón per un grup de versions dels anys 80 i que l’única semblança amb els músics anteriors és que destrossen el Karma Chameleon de Culture Club.
Ell és més de pasdobles, que com canta Sergio Dalma “bailar pegados, es bailar” i “bailar de lejos, no es bailar”. Que és d’agafar amb força la dona, d’arrambar encara que ella li digui que vagi amb compte que no se li rebenti la bossa del pipí.
A més li han canviat aquella cantant morena de l’orquestra, amb un tall a la faldilla que no haurien ni imaginat els Estopa a La raja de tu falda, per un home que voreja els cinquanta i que vol semblar el Freddie Mercury de Queen però li falten centímetres i li sobren quilos.
Quan ni pesca, ni juga al dominó dona consells als nets, que el porten de bòlit. El noi pels pírcings i els tatuatges i la noia perquè ensenya mig cul amb el minibiquini. Però sobretot el noi, perquè alguna nit, mentre dorm, un malson li recorda que va enregistrar un vídeo a TikTok imitant Maluma i, amb el desig de carregar el telèfon mòbil perquè se li acabava la bateria, va desconnectar el respirador del iaio que es recuperava a l’habitació d’un hospital d’un greu emfisema pulmonar per excés de fumar.
El seu regne d’heteropatriarca a la família ha finalitzat i l’únic que desitja és que acabi també l’estiu per les restriccions en els horaris de pesca, per la vigilància de la dona, per la insurrecció dels nets i la indolència dels seus progenitors, però sobretot per perdre’ls a tots de vista, menys als companys del dominó. Ah, i també al cantant del club nàutic, que se’l troba de camí a la urbanització, o quan va a buscar la dona a la platja mentre somia en la morena de l’orquestra. La del tall estratosfèric a la faldilla.
Però el cert és que vol que acabi el mes d’agost per veure com han avançat les obres del centre comercial que estan construint al costat de casa seva.
