Pocs brams sortiran ja dels exhausts pulmons dels cérvols: l’època del zel comença a davallar i aquest particular espectacle, si així ho volem considerar, comença a declinar per aquesta temporada. Sense incidents remarcables, és a dir, sense molestar massa la fauna. “La campanya ha anat prou bé”, apunta David Manzanera, de Green Wolf Nature, amb els cérvols que “van començar quan havien de començar l’època de zel; enguany la climatologia ha ajudat que seguissin les estacions”. Però previsiblement ja va de capa caiguda i en pocs dies, una setmana a tot estirar, calcula el guia, s’haurà acabat. A la reserva de Boumort, amb gairebé 700 cérvols censats, és on el fenomen assoleix la màxima expressió.

Pel que fa a la gent que ha volgut presenciar aquest fenomen, “sí que se n’ha vist molta”, indica el guia, “tot i que els parcs i reserves han procurat concentrar els visitants en punts d’observació que ells marquen en les seves àrees i això fa que la gent no es desmadri tant”. Així, el Parc Natural de l’Alt Pirineu, la Vall d’Aran, el Parc Natural del Cadí-Moixeró i la reserva nacional de caça de Boumort són els espais més idonis per contemplar -i, sobretot, escoltar- aquest espectacle, amb tres punts específics a Ares, Alós d’Isil i Cerbi, al Pallars Sobirà. Es tractava de posar fre a un fenomen que els últims anys amenaçava de desbordar-se, especialment després que alguns reportatges televisius ajudessin a despertar l’interès i es veiés el risc de massificació turística.

Aquesta concentració de les visites en determinats llocs “tranquil·litza també els que hi treballem, perquè així no et trobes gent on no toca, quan tu intentes fer-ho tot amb la màxima cura possible”, puntualitza Manzanera. “Nosaltres busquem l’equilibri: per no destorbar la fauna sempre ens situem molt lluny, amb teleobjectius de llarg abast, telescopis, per no interferir en una època que per al cérvol és molt delicada”. És un moment en què les bèsties pateixen un desgast energètic enorme, bramant des de la tarda fins a les primeres hores del matí del dia següent i empaitant femelles, “i tenen les hormones tan disparades que apropar-nos massa també seria perillós per a nosaltres”.
Afortunadament, en aquest sentit, enguany “de problemes jo no n’he registrat cap, i parlant amb guardes de reserves i algun director de parc, tampoc s’ha destacat cap problema”. Sí que perceben, admet, “que hi ha una mancança de coneixement a l’hora d’observar fauna” per part dels particulars.. 

Preparar-ho
Els guies tenen els seus secrets, que no obstant no tenen cap secret: “és simplement fruit de la feina que fem prèviament a la visita, feina de prospecció, entre dos i cinc dies abans de la visita, per veure per on més o menys corre aquesta fauna i quin és el millor moment per veure-la”. En canvi, “ens creuem amb gent que ens expliquen que han estat caminant mitja hora i no han vist res”. Mala sort per ells. El truc, que no és cap truc, és adreçar-se a un guia professional, defensa Manzanera. “Tot no es pot fer ja, ràpidament, i a prop, i per això alguns es deceben i diuen que tampoc no n’hi ha per a tant”. Ells s’ho perden, “peruqè en observació de fauna cal un coneixement previ de l’espècie, dels seus costums, dels seus hàbitats”. Amb guia, és clar, la cosa canvia, “és més gratificant”. I segur.