L’Associació Andorrana Contra el Càncer (Assandca) va donar suport econòmic l’any passat a dues famílies del país amb fills amb càncer per cobrir les despeses d’allotjament, àpats i benzina. Enguany continua ajudant una d’elles perquè tot i el suport que reben des de treball social de Sant Joan de Déu quant a l’estada a la casa McDonald que acull famílies que venen de fora, no sempre hi ha disponibilitat d’allotjament i necessiten, per tant, fer estada en un hotel.  Parlem amb Samuel Mínguez i la seva mare, Natalia Álvarez,  veïns de Sant Julià, mentre viatgen cap a Barcelona perquè al noi precisament ahir li feien un TAC per veure si el tractament d’immunoteràpia que ha estat rebent els darrers cinc mesos ha causat l’efecte esperat.
Samuel Mínguez té ara 19 anys i estudia a la universitat. Explica que el primer càncer li van diagnosticar als 16: un tumor a la tíbia tocant el genoll. A l’hospital Nostra Senyora de Meritxell li van fer radiografies i una ressonància. I de seguida cap a Sant Joan de Déu. A les setmanes, la quimio durant quatre mesos, després operació, un mes de postoperatori, li van posar una pròtesi al genoll, una altra quimio durant quatre mesos més. Passats tres mesos, va fer metàstasi als pulmons, ja en tenia 17. Nova intervenció per extraure tres nòduls i una altra quimio oral per reduir-ne l’evolució. Posteriorment li van oferir la immunoteràpia. Divendres va acabar i ara toca fer revisions.  

La seva vida va fer un gir radical, hi ha un abans i un després dels 16 anys. De ser un adolescent que estudiava, sortia amb els amics i anava de festa, a sentir-se “més sol” per haver de fer el tractament fora d’Andorra. Pel que ha viscut diu que “he hagut de madurar molt ràpid, de cop”. Afegeix que és el que sol passar quan et donen un cop com aquest: “ho afrontes com pots”. En el seu cas, va intentar mentalitzar-se, però és conscient que sempre haurà de vigilar i mirar de reüll la malaltia. És per això que afirma que “la por no desapareix mai del tot”. Traient la distància, a Sant Joan de Déu s’ha trobat molt bé. Lloa la molta paciència que tenen les infermeres per a pacients que no ho posen fàcil. “Estic molt agraït que m’hagi tocat allà”, remarca, i insisteix encara  que en comparació amb altres infants “el meu no era tan greu”. Reconeix que suposa tota una complicació haver de gestionar l’allotjament i les despeses que comporta viatjar a Barcelona, però se n’han sortit.  

I ara? “Tinc l’esperança que estaré net durant un temps”, expressa. Vol gaudir el present  sense pensar massa en el futur. Així no s’atabala, reconeix, i es dona per satisfet si durant els pròxims tres mesos tot va bé.  Què li hauria agradat fer? Jugar a futbol i a bàsquet. I  a partir d’aquest moment?  Coses ben senzilles: “estar amb els amics, anar a algun lloc, fer alguna activitat...”

La unió de la família
“Després de tres anys, ens hem adaptat a la situació, al principi va ser pesat i dur”, declara Natalia Álvarez mentre va conduint. Suposa un fort esgotament físic i mental, a més d’haver de preocupar-se per l’economia, encara que “hem tingut moltes ajudes del Govern i d’Assandca”. A més del Samuel té un altre fill més gran. Als dos els ha criat sola. Té una perruqueria i està molt agraïda pel suport de la clientela, diu. Per ella, la notícia va ser com tornar a començar de zero. De tota manera vol pensar positivament, tot i que “la por als resultats sempre hi és”.

Manifesta també que la malaltia la passa tota la família i que sempre viuran amb aquesta angoixa. En el seu cas, ha après a tenir fe i a valorar les petites coses de cada dia: “per molt que ho passem malament, tenim coses positives per agrair”. Remarca que passar aquest tràngol ha comportat la unió de la família, l’acostament amb el seu fill, conèixer altres “famílies espectaculars”. I es queda curta perquè “les paraules no ho poden explicar tot”, conclou.