Tenir una casa –abans considerat un dret bàsic i un pas gairebé inevitable en el projecte de vida– avui és un luxe inaccessible per a una part creixent de la població. Això no és una hipèrbole: és el diagnòstic central que Jaime Palomera formula a El segrest de l’habitatge. Per l’autor, no vivim una simple crisi cíclica, sinó una profunda transformació estructural en què l’habitatge ha deixat de ser un instrument de vida per convertir-se en un valor especulatiu, un objecte de rendiment per als capitals grans i un mecanisme de desigualtat social. 
Palomera parteix d’una metàfora que colpeix per la seva contundència: el mercat de l’habitatge no és un camp neutral, sinó un joc de Monopoly manipulat. En aquest joc, una minoria acumula propietats al ritme d’unes regles que afavoreixen els més rics, mentre que la majoria lluita per no quedar exclosa de la partida. Aquesta imatge no és només poètica; resumeix una realitat inqüestionable: l’accés a un habitatge digne s’ha convertit en una prova de resistència financera per a les noves generacions. 
L’autor desmunta mites recurrents: no és cert que el problema es redueixi a la manca d’esforç individual o a un dèficit d’oferta simple. La veritable causa, segons Palomera, és que l’habitatge s’ha transformat en un actiu financer més, on la propietat, i especialment l’acumulació de múltiples immobles, genera rendes molt més altes que altres formes d’inversió. Això crea una espiral ascendent en els preus, que no es deté perquè alimenta els rendistes –els qui viuen de la renda de la propietat–  i reforça la seva posició privilegiada al mercat. 
Un element clau del llibre és la crítica als esquemes reguladors que, lluny de corregir la tendència, han acabat reforçant l’especulació. Palomera subratlla que accions com beneficis fiscals per a petits propietaris o incentius generals al sector privat no aborden el nucli del problema: una dinàmica de mercat en què els grans tenidors i els fons d’inversió tenen avantatges significatius sobre els ciutadans que només volen una llar per viure. 
Per contra, l’autor proposa referents internacionals que demostren que és possible repensar l’accés a l’habitatge. Ciutats com Viena o països com Singapur, tot i les seves diferències, han implementat polítiques que prioritzen l’accés assequible, mitjançant una major presència de parc públic i regulacions que desincentiven l’acumulació especulativa. Aquestes experiències demostren que es pot recuperar l’habitatge com a dret i no només com a objecte de mercat. 
La conclusió que em suscita la lectura és doble i inquietant. D’una banda, la reflexió de Palomera confirma una sensació que moltes persones joves i famílies ja vivim en primera persona: l’habitatge, tal com està estructurat avui, no només és difícil de conquerir, sinó que cada vegada exclou més gent. I això no és un accident, sinó el resultat de regles estructurals que beneficien una minoria a costa del benestar col·lectiu. D’altra banda, la proposta de canviar aquestes regles –no només gestionar els símptomes– ens desafia com a societat a redefinir què considerem una vida digna.
Aquesta obra no és un manual tècnic ni un compendi de solucions màgiques; és una crida a mirar de front les causes profundes de la crisi d’habitatge i a reclamar polítiques valentes. Si acceptem que l’habitatge és un dret i no un luxe rendible, aleshores caldrà replantejar tot: des de la fiscalitat fins al paper del públic i el comú. I potser, només potser, la societat que en surti sigui més justa i menys violentament desigual.