Sembla mentida, però encara hi ha qui s’encapritxa a tenir com a mascota posem per cas un porquet vietnamita, que ara s’han posat de moda, i aviat se’n cansen o s’adonen que no els poden tenir a casa, amb el centenar de quilos que arriben a pesar. Doncs que no hi comptin d’encolomar-los a la Marta, que amb la Susanna i la Noèlia, van posar en marxa fa quasi dos anys Santuari Cel Obert. “No, no és aquesta la nostra missió. La gent se n’ha de fer responsable, i a vegades quan els rebutgem no s’ho agafen gaire bé”, explica la primera. “Una altra cosa és que t’hagin fet fora de casa, que travessis una situació econòmica difícil, una malaltia... els casos s’han de valorar”. Per aquesta via han arribat al refugi que mantenen obert a l’Alt Urgell bona part de la trentena d’animals adoptats de manera permanent i que ara viuen tranquils en aquestes 14 hectàrees segregades en diverses parcel·les. N’hi ha, sí, porquets vietnamites, cavalls i animals domèstics de tota mena que s’han trobat desemparats. 

De les tres impulsores, és la Marta qui s’està al refugi permanentment. Ella, amb formació en atenció social i que havia treballat amb persones discapacitades o sense sostre, hi va posar el germen, també. Primer, amb un espai a Tarragona, amb un primer usuari, un cavall blanc que es deia Nevadet. Això després de col·laborar en una protectora de Torredembarra i en diferents santuaris de Catalunya. “Però, saps? Jo no soc tan radical”. En aquests llocs és dogma de fe practicar el veganisme i ser molt combatius i la Marta prefereix que cadascú arribi a les seves conclusions al seu aire. Quan a Tarragona es va trobar massa estreta –i ja havien passat cinc anys– es va traslladar a l’actual emplaçament. A prop de la família. 

I com es manté un lloc així? Doncs bàsicament amb donacions i voluntariat. No confonguem amb venir a passar unes agradables vacances de dolce far niente: hi ha tanta feina que no te l’acabes. “També fem neteja dels boscos de l’entorn, en part per donar alguna cosa al lloc que ens acull i perquè coincideix amb la nostra filosofia”. També el desig de proporcionar als animals l’entorn adient. “Home, amb els porcs vietnamites ho tenim complicat, però per als cavalls sí que és possible”, seguint l’exemple dels paddock paradise, sistemes d’estabulació lliure. 

Tornant a la feina feixuga, de dilluns a divendres hi ha el Kanra, afanyant-se en la neteja de bosc. Dels animals se n’ocupa la Marta, ajudada de voluntaris. “Però no és fàcil, no pot ser gent gaire ocasional, perquè necessitem que es posi al dia i quan ja ho està, han de marxar”. Així que oferirà algun altre tipus de col·laboració, com ara habitatge o algun petit sou a canvi de l’ajut que pugui prestar unes determinades hores a la setmana. De moment, està valorant la fórmula. A banda, esmenta l’imprescindible veterinari: “El Patrick, un deu com a persona i com a professional perquè sap de tot, i sort d’ell, que és amic de la casa”. La feina aquí, conclou la Marta, és dura. Però tan gratificant.