En Lluc forma part del gruix d’universitaris alturgellencs que s’enfronten a una peregrinació setmanal per desplaçar-se entre casa i el lloc on estudien. Ell, a la UAB, on cursa Història, Política i Economia Contemporànies. Quatre hores de viatge, falta de freqüències, una paciència infinita per entomar-ho. En Lluc Grané Oliva té ben apamada la situació de la qual és ara una víctima més, perquè en el deficient (difícil considerar-ho més en positiu) transport públic a l’Alt Urgell va centrar el seu treball de final de Batxillerat. Així, armat amb un cronòmetre, paciència i lògica, i la solidaritat de la mare com a conductora, es va recórrer amunt i avall les (massa escasses) línies que travessen la comarca, les va analitzar i -podria bé servir per avergonyir els que estan al càrrec de la cosa pública- fins i tot va plantejar una proposta de millora.
No sembla un tema glamurós, i menys per a un jove tan jove –ara en té 19, però l’estudi el va fer ja fa un parell d’anys– i en Lluc ho admet, “però és que a mi sempre m’ha agradat viatjar i m’han interessat els secrets de les infraestructures, m’interessa veure com et desplaces i més si això és a casa meva”. Va tenir clar “que aquí hi havia molt tema” en topar amb una xarxa que bàsicament “no dona servei a tota la població i que està molt antiquada, figureu-vos, encara hi ha concessions funcionant des dels temps de la Segona República, un problema que tenim a tot Catalunya; aquí n’hi ha que van començar a funcionar als anys setanta i així s’han quedat”, s’estranya, i amb disfuncions tan absurdes com que alguns serveis per accedir des d’alguns pobles a la Seu “estaven pensades per als dos dies de mercat, que eren dimarts i divendres; quan el mercat es va traslladar a dissabte, les línies no es van tocar”. El transport a la demanda, hi afegeix, es va dibuixar als anys noranta i des d’aleshores no s’han actualitzat en general.
Un altre dels problemes de base que Lluc detecta -bé, ell i qualsevol que depengui del transport públic- és que el disseny de la xarxa és bàsicament radial, és a dir, que està pensada per comunicar els pobles amb la capital de comarca, però desplaçar-se entre diferents punts de la comarca sense passar per la Seu és una quimera.
Figues d’un altre paner, i això diu molt sobre les relacions, possibilitats i expectatives o falta d’aquestes de la societat urgellenca, són els enllaços amb Andorra i Barcelona, les úniques que s’han anat millorant i adaptant a la realitat. O contribuint a conformar-la, segons com es miri. Amb Lleida les dues freqüències diàries, constata, són clarament insuficients. “I és on hem d’anar a fer tants tràmits burocràtics o per qüestions mèdiques”, recorda.
En tot cas, conclou, el seu treball deixa ben palès que hi ha moltes necessitats que no estan cobertes i, més enllà, que és una percepció molt clara dels usuaris: “deficient”, “dolent”, “insuficient”, “poca informació”, són els termes que dominen en el núvol de paraules en què va traslladar al seu treball les impressions recollides entre els viatgers que va consultar. En ús de fonts, per cert, no va escatimar: va consultar viatgers, responsables de companyies i d’institucions. Aquí, puntualitza, amb una rebuda i portes obertes al Consell Comarcal -on li van aportar informació sobre el transport a la demanda, que gestionen-, contrastant amb l’Ajuntament de la Seu, on va trobar una col·laboració i empatia tocant a zero, es plany.
L’estudi -insistim, d’un escolar- deixa ben palès que aquesta manca d’actualització deixa forats negres en l’accés, per exemple, als polígons industrials. “Són zones que no queden ben cobertes pel transport públic, però hi ha molta gent que hi treballa”, insisteix en Lluc. “Fins i tot hi ha parts de la Seu mateixa molt mal comunicades, com el Serrat de la Capella, els barris de Sant Antoni i Sant Pere” i ja no perquè no hi hagi transport, “sinó perquè hi ha aquest bus urbà que molta gent desconeix que existeix”. Fins i tot, puntualitza irònicament, va poder obtenir poca informació i “el mateix Ajuntament de la Seu, que quan els vaig trucar per demanar-ne informació em van dir que ells no en sabien res i au”.
En tot cas, reflecteix a l’estudi, des de l’empresa Vilà Betriu, que és qui opera algunes d’aquestes línies, “se’ns va explicar que Alsa, l’empresa que en teoria s’encarrega del servei, l’ha deixat de banda, per la qual cosa no s’hi han fet gaires millores”. No sols pel que es refereix als recorreguts, sinó per la manca de senyalització correcta i informació accessible.
El treball inclou una proposta de millora dels horaris, “poc regulars i molt descompensats, fent que sigui complicat d’utilitzar per anar a treballar o als centres educatius”. Així, considera que s’haurien d’ampliar les circulacions, de deu a onze, “i que totes cobreixin el recorregut sencer, des del Pla de Sant Tirs fins a Alàs”. A banda, contempla un horari especial per dissabte, per facilitar l’anada i tornada al mercat.
La xarxa intracomarcal deixa de banda molta gent –“i en una comarca envellida tenim un transport molt poc accessible”–, però sortir fora de l’Alt Urgell, quan el destí no és Barcelona o Andorra, també és una aventura. Prou que ho està constatant com a universitari, “a qui ens obliguen a viure fora de manera permanent, sense alternativa”, recorda, i això és una altra manera de foragitar el jovent. “És cert que a vegades nosaltres mateixos hi hauríem de lluitar, de reclamar, i no ho fem. No sabria dir per què sembla que la gent no tingui ganes de lluitar, però és important que ho fem... i no sols pel transport, mireu l’hospital”. Recuperar aquestes ganes de combatre, reflexiona, fins i tot entre els mateixos joves, és la via perquè no acabin sent foragitats frontera enfora.
De moment, ell va començar per aquest examen de prop, un estudi d’horaris, freqüències, necessitats que segurament tindrà mancances, admet, però posa de manifest que només cal voluntat per superar les dificultats inabastables que sembla paralitzar els responsables polítics. “M’hi vaig posar amb un simple full d’Excel, buscant d’adaptar alguns horaris a les entrades i sortides de les escoles, als trajectes més habituals de la gent”. Això després d’haver-se recorregut els diversos camins amb el cronòmetre a la mà i la mare com a xofer.
“Posem per cas el servei de transport a la demanda, el vaig comparar amb el de la Cerdanya, on funciona molt bé i té molt bona acceptació: a l’Alt Urgell s’ha de demanar un dia abans, mentre que a la comarca del costat pots trucar amb tres hores d’antelació i tan còmodament!” Una mica més enllà, prossegueix la comparativa, al Pla de l’Estany, és modèlic, funciona també molt fluidament, fins i tot amb una targeta recarregable, explica. “Còmode, econòmic, pràctic, funcional. Per què aquí no es copien aquests models?”, es pregunta.
El diagnòstic, l’estudiant l’acompanya de propostes de millora concretes, que va desgranant. Per exemple, la digitalització en la reserva del transport a la demanda, tot i que considera que l’atenció telefònica també ha de quedar garantida per a persones sense accés a internet o amb dificultats per utilitzar l’aplicació.
Que tothom pugui beneficiar-se del servei és una de les preocupacions d’en Lluc. “L’accessibilitat és una de les qüestions que més preocupen els usuaris quan es tracta d’utilitzar el transport públic i el bus regular sol ser el transport menys accessible de tots”, remarca. “Solen ser de pis alt i no compten amb cap mètode perquè persones en cadira de rodes o amb dificultats per pujar escales puguin accedir al bus”, per això, apunta, “rutes com la d’Andorra, Oliana o Puigcerdà haurien de fer servir autobusos de pis baix, almenys en una de les portes. A banda, acaba, caldria reservar-los una sèrie de seients de més fàcil accés.
En general, considera, a tota la xarxa “s’haurien de renovar les parades i instal·lar marquesines amb senyalització i un espai per penjar els horaris”.
Ah! les competències. Amb les competències també ensopega el jove analista a l’hora de resoldre qüestions com que el bus regular i el transport a la demanda no puguin tenir parades als mateixos llocs, per no fer-se la competència. Un problema burocràtic que redunda en un mal servei al ciutadà. Doncs per això hi ha responsables institucionals, oi? Per solucionar problemes. Serà la joventut, però no ho considera insalvable.
