Quan es parla d’espècies invasores i dels seus perills, a qui més qui menys li ve al cap algun animal o insecte, com pot ser la vespa asiàtica, que tot just fa uns anys ha arribat al país i suposa un perill evident per a la vida humana, fins i tot mortal. És més difícil que l’espècie en què pensem sigui una planta. “Les plantes són éssers vius estàtics i no hi veiem el potencial invasor”, assenyala la cap de la Unitat de biodiversitat, paisatge i avaluació ambiental del ministeri de Medi Ambient, Agricultura i Ramaderia d’Andorra, Maria Salas. Però no per això una planta exòtica invasora deixa de representar un perill. Serveixi la imatge d’un tsunami per visualitzar alguns dels perills que tenen associats els comportaments invasors d’algunes espècies. El biòleg d’Andorra Recerca i Innovació (AR+I) Manel Niell és qui fa servir la imatge de la gran onada que arriba, arrasa l’equilibri preexistent i com, passat el temps, es genera un nou ecosistema, un nou equilibri.

Justament, aquest risc per a la biodiversitat és el més preocupant a Andorra, ja que encara no s’han detectat al país plantes invasores que comporten, o poden comportar un risc per a la salut de les persones, com pot ser el cas de la Pampa del Caucas (Heracleum mantegazzianum). Aquesta és una espècie que tard o d’hora arribarà al país. Ja es troba en zones properes, resseguint el riu Segre. Es tracta d’una planta “molt urticant” i ja fa temps que des del Govern se’n fa un seguiment. “Es busca i no la volem trobar”, comenta Salas, ja que, igual que passa amb les malalties, “la detecció precoç és la millor arma”.

Més enllà dels riscos directes per a la salut de les persones, dèiem que les plantes invasores també suposen un risc per a la biodiversitat. I això té conseqüències greus a diferents nivells. Per exemple, una de les plantes que suposa el repte més gran ara mateix és el seneci del Cap (senecio inaequidens). En aquest cas, “el perill més real” que planteja és el desplaçament de les espècies autòctones, que són aliment tant per a la fauna salvatge com per als animals de renda, explica la cap de la Unitat de biodiversitat, paisatge i avaluació ambiental. Així, Niell exposa que el seneci és “una competidora eficient”, produeix moltes llavors i arrela amb facilitat. Té “una gran adaptabilitat” que li permet viure en diferents ambients i també en espais alterats, apareix especialment en terrenys remoguts o parcel·les on s’han fet obres, i desplaça les espècies autòctones per “exclusió competitiva”, doncs fa ombra i no permet que s’estableixin d’altres plantes. I com a afegitó, és una espècie tòxica, que els animals no es mengen i tampoc té depredadors naturals aquí. Per il·lustrar aquest perill, Meritxell Dalmau, també biòloga de l’AR+I que s’encarrega de fer un seguiment de la implantació del seneci al país, explica que en un camp del Rec del Solà d’Andorra la Vella on “hi havia de tot”, després que hi passés per damunt el roc de grans dimensions del darrer despreniment, el seneci l’ha ocupat per complet i el propietari ja “no té per alimentar les cabres”. Així doncs, s’ha de tenir en compte que la reducció de la diversitat de plantes afecta d’altres organismes associats i comporta una pèrdua general de diversitat en tots els nivells.

Un repte diferent planteja la budleia o planta de les papallones (buddleja davidii). En aquest cas és una planta “molt rica en nèctar”, detalla Niell, i per tant atreu molts insectes a pol·linitzar, i això, que a priori un podria pensar que és positiu pot tenir efectes negatius perquè també alimenta d’altres insectes, com poden ser les mosques, i en desplaçar altres plantes pot generar una situació de “pa per a avui i fam per a demà”. 

Com evitar el tsunami?
A diferència d’un tsunami, que és de grans dimensions, un fet puntual i breu, difícilment evitable, l’establiment d’una espècie de flora invasora “és un procés prolongat i que pot trigar dècades, o fins i tot segles”, reconeix el biòleg d’AR+I. De fet el seneci va arribar cap al 1935 al Llenguadoc i la seva presència al Principat es documenta des del 1992 i la budleia es va introduir fa més de trenta anys com a planta ornamental. Després d’aquest impacte inicial, però, es comença a generar un nou ecosistema. En aquest sentit, ja s’han començat a documentar els primers exemplars tant de seneci com de budleia infectats per paràsits. En el seneci s’hi han trobat fongs de tipus rovells i pugons  que també l’ataquen malgrat ser paràsits d’una altra planta local. La budleia també s’ha vist afectada per pugons, detalla Niell. “Porten aquí molts anys i els depredadors les comencen a conèixer”, apunta Dalmau. 

Però això no vol dir que deixin de representar una amenaça per als ecosistemes i espècies autòctones. “El procés de naturalització i d’invasió ecològica pot ser molt llarg i variable, i depèn de múltiples factors, com la pressió ambiental, la resistència de l’ecosistema receptor i la capacitat adaptativa de l’espècie”, explica el biòleg de l’AR+I. I afegeix que el “futur on la planta sigui regulada pel mateix ecosistema [es pugui considerar naturalitzada] pot trigar segles”. Així per exemple, en el cas de les plantes invasores a Andorra, i més concretament del seneci, en un context de canvi climàtic, “l’augment de les temperatures afavorirà la seva expansió en els pròxims anys, de manera que encara estaríem en la cresta del tsunami”, conclou Niell.

“El problema del control de les espècies invasores és que han vingut per quedar-se”, afirma el biòleg. És difícil de combatre-les. No es poden fer servir herbicides, que potser seria la solució fàcil, ja que comportaria més problemes, doncs també afectarien altres espècies, de flora però també de fauna, i tot l’ecosistema. “Faria més mal que bé”, conclou la cap de la Unitat de biodiversitat, paisatge i avaluació ambiental del Govern. Als antics abocadors de cendres clausurats, a Juberri i Sant Antoni, avui ocupats pel seneci fa anys que s’està intentant erradicar i s’hi han fet moltes campanyes arrancant els brots manualment i portant-los, tancats en bosses de plàstic per evitar que s’escampin llavors en el seu transport, al Centre de Tractament de Residus. És l’única manera eficaç de desfer-se d’aquesta planta, però és “un treball feixuc i no aporta els resultats que voldríem”, confessa Salas, ja que la capacitat de recuperació i invasió d’aquesta planta és molt gran. També es fan actuacions per aturar l’expansió de la budleia, resseguint els rius i fent diferents actuacions segons les necessitats es marquen uns trams prioritaris on actuar.

Així doncs, eliminar aquestes plantes és molt complicat i “no només depèn de les actuacions de les administracions”, recorda Salas apuntant el paper que hi té el canvi climàtic i la responsabilitat dels diferents agents que intervenen en el territori. La solució passa, segons Niell, per pensar els usos que es volen donar als terrenys i fer-ne la gestió en funció d’això, “del que vulguis obtenir del medi”. Li dona la raó Salas, que assevera que “el més important és fer la restauració del terreny remogut de seguida” i destaca la importància que tenen per fer front a aquestes invasions el dall dels prats, i dur-los a terme periòdicament, amb freqüència. A més, com s’apuntava abans, ja comencen a aparèixer paràsits per a les espècies invasores presents al Principat, “la biodinàmica s’acaba adaptant”, la fauna també es pot adaptar i abans no hi hagi un problema greu derivat del seneci “hi haurà altres perills”, afirma la cap de la Unitat de biodiversitat, paisatge i avaluació ambiental del Govern. 

En ser una onada lenta i progressiva afavoreix que es puguin dur a terme diferents accions amb l’objectiu de frenar-la. D’aquesta manera, el 2019 es va aprovar la Llei de conservació del medi natural, de la qual penja el Reglament d’espècies exòtiques invasores, que d’entre d’altres coses, prohibeix la importació, la tinença i la introducció al medi de les espècies catalogades com a tal. En aquest sentit, Salas apunta que des de l’entrada en vigor d’aquesta normativa “l’aplicació de mesures per evitar l’expansió és més important”, perquè tenir una normativa associada “ajuda” i destaca que l’Estratègia nacional del paisatge i l’Estratègia per la biodiversitat també preveuen accions per eliminar espècies invasores, s’estableixen uns objectius i accions de control. 

Més enllà de prohibir la tinença d’aquestes plantes, des del Govern també es demana la col·laboració de la ciutadania per eliminar els exemplars, quan se sàpiguen identificar bé i s’estigui segur de no arrencar una altra planta que la invasora, i fomenta que en jardins i balconeres, igual que parcs i espais públics, s’opti per plantes autòctones, que poden complir altres funcions que les ornamentals, com poden ser el romaní i l’espígol, que alhora atreuen una “fauna més rica”, sentencia Salas.