Va ser en un tres i no res que l’olor de Maderas de Oriente que ens havia quedat a la galta després del petó de la tieta Lali es va transformar en suor. La festa de Meritxell mereix un respecte, i cal canviar la força de l’afecte per la contenció emocional. Així, la sinceritat en un dia com aquest està sobrevalorada com un tataki de tonyina. I a la tieta Lali ja li pots dir que li queda molt bé aquell vestit, però s’ha d’evitar fer cap esment al collaret de perles que li va deixar la padrina tot i que no la va anar a veure gairebé mai en els tres anys que va estar abans de morir a Clara Rabassa. Perquè l’important és que la tieta Lali té un ventall, un element fonamental per sobreviure en aquell ecosistema del temple. Tot i que no sàpiga ventar-se i per fer-ho mogui el braç sencer aixecant el colze, de manera que aconsegueixi l’efecte contrari, augmentar la calor corporal en lloc de refrescar-se.

Estant en una església, consistia a ensenyar a qui no en sap, això és, una de les set obres de misericòrdia espiritual de la tradició cristiana, i de passada beneficiar-nos del vent del vano, perquè el del programa de Meritxell era semblant al d’un assecador de mans amb emfisema pulmonar. Malgrat que en comptes d’un vano haguéssim preferit estar en aquells cinemes o restaurants en els quals has sentit que tractaven de criogenitzar-te els ronyons per després robar-te’ls i vendre’ls en el mercat negre mentre escoltàvem el nunci del Papa, l’opusdeista trilingüe Piero Pioppo a qui ningú li va explicar que la ll final de paraula es pronuncia generalment com una ela palatal i que és Meritxell no Meritxel.

Sort que la tieta Lali, encisada per la presència de Joan-Enric Vives, com una mena de retorn del Jedi, no se’n va adonar. Sí que va veure que una dona es trobava malament per culpa de la calor. Aquella calor de què García Lorca parlava a Poeta a Nova York, del “calor estil ecijano” que assolava la ciutat nord-americana a l’agost. Écija, aleshores, era la paella d’Andalusia. Ara, tot Europa i Meritxell ahir és una olla de pressió en què es couen els cossos i els caps, que a veure qui no s’irrita amb els goterons de suor caient-li pel canalet, amb la samarreta enganxant-se a l’esquena, amb el clatell regalimant.

Perquè no, no fa la mateixa calor que abans. En fa molta més. I no és una qüestió de percepció, que cadascú pot tenir el termòstat de la memòria millor o pitjor regulat, sinó de números: ho demostren les onades de calor, que se succeeixen sense parar. Hans Henri P. Kluge, director regional a Europa de l’Organització Mundial de la Salut, afirmava recentment que els darrers quatre anys la calor s’ha cobrat més de 200.000 vides al nostre continent.

Sort del ventall de la tieta Lali per resistir aquella hora i mitja de cerimònia i aquell bla, bla, bla multilingüe del nunci. Parlar per no dir res. Segur que arribarà lluny al Vaticà, com el nostre bisbe, que ha fet del silenci paraula, com a la cançó de Lluís Llach. La tieta també arribarà lluny, però a Andorra. Va ser ensenyar-li a fer anar bé el vano i ja l’estava movent tot acostant-se a la templa i mirant els bancs de l’altre costat. Hi havia un senyor ben plantat. I el vano a prop de la templa és que pensava en aquella persona.