Fa poc, una notícia sobre l’accés accidental de diversos alumnes de primera ensenyança a continguts sexuals a través dels iPads del seu centre educatiu va generar preocupació entre moltes famílies andorranes. La incidència es va atribuir a un problema tècnic en els filtres de seguretat i la resposta va ser immediata: retirar temporalment els dispositius. Però, més enllà del cas concret, aquest episodi ens convida a fer-nos una pregunta molt més profunda: estem preparats, com a adults, per parlar amb els nostres fills sobre sexualitat, pornografia i ús responsable de les pantalles? O continuem esperant que sigui Internet qui respongui les preguntes que nosaltres no ens atrevim a obrir?

La decisió del Ministeri d’Educació era necessària davant d’una incidència tècnica. Quan un sistema de protecció falla, és lògic actuar amb prudència per evitar que la situació es repeteixi. Ara bé, aquest episodi també ens recorda que cap filtre tecnològic és infal·lible. Els dispositius es poden bloquejar, les aplicacions es poden actualitzar i els sistemes de seguretat es poden reforçar, però tard o d’hora els nostres infants conviuran amb un entorn digital on no tot es pot controlar. I és precisament aquí on apareix el veritable repte: estem educant els nostres fills perquè desenvolupin criteri, pensament crític i eines per interpretar allò que veuen? I, sobretot, estem preparats nosaltres per acompanyar-los en aquestes converses?

Vivim envoltats de tecnologia. Forma part de la nostra quotidianitat i també de la dels nostres fills. Les pantalles han vingut per quedar-se i negar aquesta realitat no té cap sentit. El veritable repte no és eliminar-les, sinó educar en el seu ús perquè esdevinguin una eina d’aprenentatge i no substitueixin experiències essencials per al desenvolupament dels infants.
Quan imparteixo conferències sobre educació i ús responsable de les pantalles acostumo a utilitzar una expressió que sempre desperta algun somriure... i també un cert silenci: el xumet digital.
Molts pares i mares somriuen quan l’escolten. Però, quan els explico què significa realment, gairebé sempre acaben fent-se la mateixa pregunta: “Ho hem normalitzat massa?”

No és una crítica a les famílies. Ben al contrari. Sé perfectament que educar avui és molt més complex que fa només uns anys. Conciliar la feina, la criança i les responsabilitats quotidianes no és fàcil, i tots hem recorregut alguna vegada a una solució ràpida per poder acabar un àpat, mantenir una conversa o simplement respirar uns minuts.

El problema no és aquest gest puntual. El problema apareix quan aquesta resposta es converteix en un hàbit. Quan la pantalla deixa de ser un recurs excepcional i passa a ocupar qualsevol espai d’espera, qualsevol moment d’avorriment o qualsevol situació de frustració.

Sense adonar-nos-en, deleguem en la tecnologia experiències que també formen part del desenvolupament emocional dels infants.
Perquè créixer també significa aprendre a esperar, tolerar la frustració, conversar, imaginar, observar el món i relacionar-se amb els altres. Són aprenentatges que cap pantalla pot substituir. Totes aquestes petites experiències construeixen competències que els acompanyaran durant tota la vida.

Com a psicòloga, em preocupa especialment que aquesta exposició es produeixi cada vegada en edats més primerenques. No sempre és una cerca conscient. De vegades és accidental. Altres vegades és un company qui mostra aquell contingut. I, massa sovint, Internet acaba responent preguntes que els adults encara no ens hem atrevit a obrir.

D’aquesta preocupació va néixer la guia El porno: mites i realitats per a famílies i professionals, creada amb la voluntat d’oferir eines a les famílies i als professionals per afrontar aquesta realitat amb naturalitat, rigor i sense tabús. El seu missatge principal és tan senzill com contundent: el porno no educa, desinforma. Quan Internet es converteix en la primera font d’informació sobre sexualitat, infants i adolescents poden construir una idea distorsionada de les relacions, del respecte, del consentiment i de l’afecte.

Per això, la resposta no pot limitar-se a instal·lar filtres de seguretat o activar controls parentals. Són eines necessàries i les hem d’utilitzar, però no podem caure en la falsa sensació que la tecnologia, per si sola, protegirà els nostres fills. Sempre hi haurà un error tècnic, una nova aplicació, un contingut compartit entre iguals o una situació que escaparà al nostre control. Per això, la millor protecció continua sent l’educació.

La veritable prevenció no comença davant d’una pantalla. Comença molt abans. Comença a casa. Comença a l’escola. Comença en les converses que tenim —o que massa sovint ajornem— amb els nostres fills.

Necessitem una educació sexoafectiva que parli de respecte, consentiment i relacions sanes. Una educació emocional que els ajudi a gestionar la curiositat, la frustració i la pressió del grup. I també una educació digital que els permeti desenvolupar el pensament crític davant dels continguts que trobaran a Internet.
Perquè arribarà un dia en què els nostres fills es trobaran davant d’un contingut que cap filtre haurà pogut evitar. Aquell dia, el que marcarà la diferència no serà la tecnologia, sinó els valors i les eines que hauran adquirit abans. Si saben que poden parlar-ne sense por, si han crescut en un entorn de confiança i si han après que les relacions es construeixen des del respecte, el consentiment i l’afecte, tindran més capacitat per interpretar críticament allò que veuen.

Ara que ha començat l’estiu i que l’ús de les pantalles acostuma a augmentar, potser és un bon moment per recuperar converses que hem anat ajornant. No podrem controlar tot el que els nostres fills veuran a Internet, però sí que podem decidir si volem ser nosaltres qui els acompanyem abans que ho faci una pantalla.

Perquè, al capdavall, els filtres digitals protegeixen dispositius. L’educació protegeix persones.