Els arbres mai no moren de vells?

Què implica la longevitat dels arbres? Aquesta és la pregunta que es van fer al grup de recerca de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona (UB) de què formen part Ot Pasques Vila, andorrà amb arrels alturgellenques, i Sergi Munné-Bosch. Perquè la seva senescència, el procés d’envelliment, no està marcada per aquests telòmers que condueix a la tomba els humans, per un ineluctable envelliment cel·lular. 

“La longevitat de les espècies no animals està poc estudiada”, indica Pasques; “pràcticament no en sabem res, sobre l’envelliment o no de les plantes”.  Així que hi ha espècies arbòries que viuen centenars d’anys però no se sap de què arriben a morir. L’objectiu dels investigadors, i que va donar origen a un article científic publicat a la revista Plant Physiology, passava també per conèixer les característiques d’aquests exemplars tan longeus. I on trobar-los? En alguns racons remots, de difícil accés,  als vessants nord  i punts més elevats del Parc Natural de l’Alt Pirineu. Entre les opcions que tenien a l’abast, es van decidir pel pi negre. Van estudiar uns 1.300 individus, entre els quals molts superen els dos segles de vida, amb alguns que assoleixen els set: arbres de set-cents anys. “Necessitàvem un nombre d’arbres suficient per fer un estudi raonablement rellevant, que digui alguna cosa, perquè un arbre vell sol enmig d’un prat no et dirà gran cosa”. Cal l’entorn i companys amb què comparar-los. 

Difícil calcular l’edat
Hi havia un altre problema: datar els arbres. “Habitualment, amb unes barrenes es fan cores, forats als troncs, llargs, per comptar els anells de creixement i calcular l’edat aproximada”. O es poden fer datacions amb isòtops de carboni. “Però no hi ha gaires estudis fets, i els que hi ha determinen que l’espècie pot arribar fins als mil anys”. I la barbaritat de temps és el que s’ha descrit, perquè “potser un dia apareixen exemplars de 1.400”. Però el grup de la UB va optar per establir una metodologia menys agressiva que foradar-los. Explicat grosso modo, observant i establint correlacions, fent una equació, entre el perímetre dels arbres i la seva edat. A mesura que passa el temps, el tronc es fa més gruixut. En les mateixes condicions climàtiques, puntualitza l’investigador alturgellenc. “Un arbre que creix en un entorn més fred, amb més neu, creixerà més lentament”. Aquest creixement lent és el que sembla estar relacionat amb una longevitat pronunciada. 

A banda, els arbres tan vells presenten una morfologia singular, unes formes plàstiques, “unes estructures deformades entre cometes, encara que no sigui un terme científic”. Un tret que els facilita la supervivència: conseqüència i causa a la vegada. Què vol dir? “Quan neix, un arbre no té la seva estructura predeterminada, i a mesura que va creixent es va adaptant al medi; i els que creixen en condicions molt dures, com el pi negre, estan sotmesos a  les condicions meteorològiques”. Per exemple, allà on bufa el vent molt fort o hi ha gruixos de neu els arbres mai no seran gaire alts. “Això és possible perquè creixen per mòduls independents”. 

I a banda de millorar el coneixement en biologia bàsica, teòric, què més aporta aquesta recerca? “Aquests arbres per si sols, pel fet de ser més grans, en volum vull dir, tenen característiques positives que no tenen arbres més joves. Afavoreixen altres espècies, com els líquens i les molses, invertebrats, ocells... Són reservoris de biodiversitat”, detalla Pasques. I hi ha l’aspecte genètic, ja que tenen un historial més llarg i per tant s’adapten millor a condicions adverses perquè ja les han viscut al llarg dels segles. A banda, com que mai no perden la capacitat reproductora, transmeten aquests gens. 

Valor ecològic insubstituïble
Aquests arbres, per tant, tenen un valor ecològic insubstituïble. I això s’ha d’entendre quan es planifica la gestió forestal. S’han de respectar i preservar els tan vells, però també els que van en camí de ser-ho. “I el problema és que ara estem veient les conseqüències de l’acció dels humans durant segles”. 

I a tot això, què aporta l’estudi sobre la mort?  “Hem vist que aquesta plasticitat, adaptabilitat, també es troba a nivell molecular”. Van envellint, “però els òrgans no deixen de funcionar, sinó que se’ls acumulen els estressos, i això es veu a nivell molecular i morfològic”. Es moren de vells? “Fins avui no s’ha descrit que els arbres més vells del planeta es morin d’això, de vells”.