Els hiverns al sol (del Rumbau)

Li diuen Bobby perquè el seu nom de debò, Bogdan, resulta menys familiar. És un romanès que porta dues bones dècades vivint per Catalunya, i parla un català rodó. És un escalador tardà, puntualitza: va començar fa poc més d’un lustre, però ha assolit el nivell per grimpar el vertiginós Roc de Rumbau, per on hi ha alguna via més accessible però també les de més gran dificultat del món. L’escalada, explica, és un esport que es practica amb el cervell més que amb els músculs. El vertigen no existeix, puntualitza. 

Bobby-Bogdan s’ha muntat la vida perquè li permeti alliberar-se uns mesos cada any (aquests, de finals d’hivern i primavera són els òptims) i escalar. “Per a mi és la millor època de la vida, perquè ho he deixat tot per escalar”, confessa. Acampa en un aparcament d’autocaravanes improvisat al costat de la resta de la troupe: hi ha Tom i Vince, que són britànics; Willy, un francès de la zona d’Avinyó que treballa com a guia de muntanya quan no s’enfila per les parets, i Charlotte, alemanya. S’hi instal·len durant uns mesos i fan una vida quasi monacal. “Abans de la pandèmia encara fèiem unes cerveses i unes braves al vespre”, diu el romanès. No és que aportin una gran injecció a l’economia local, reflexionen, però bé que han de menjar. La població local, sobretot la pagesia, se’ls mira entre la indiferència i certa prevenció. Però precisament ells, recorden, són amants de la muntanya, i per tant, extremadament curosos amb la natura. Ara bé, molt més fàcils serien les coses si les autoritats s’ho creguessin finalment i hi hagués equipaments com ara un pàrquing habilitat. “Sempre que això no comporti una massificació”, rebla Willy, amb l’acord general. 

“És un lloc únic, amb tantes rutes de dificultats diferents al mateix lloc, un paisatge fantàstic, menjar, tradicions i història”, enumera Charlotte. “La majoria de nosaltres vivim a l’autocaravana, així que amb els supermercats a mà i aigua ja estem bé”. Caldria més aparcament, li apunta un dels companys des de darrere. “Bé, jo personalment trobo que hi tinc tot allò que necessito. La dutxa? O a la caravana o al càmping o fins i tot al riu”. 
La comunitat ressegueix les vies d’escalada obertes pel nord-americà Chris Sharma fa uns anys. Precisament fa pocs dies l’estrella innegable d’aquest esport hi tornava, amb l’equip de rodatge d’un reality, The Climb (per HBO). Ells l’admiren, assenteixen, però no n’estan molt al cas. Serà important per a la ressonància de la comarca entre els aficionats? “Segurament que sí, quan s’emeti”, admet Bobby-Bogdan. “Però aquest sector és ja conegut al món, perquè hi ha les vies més dures, són mítiques: hi ha gent que es prepara i ve des del Japó per fer-ne una en concret”. Aquesta dificultat també fa que no sigui un destí a l’abast de tots els escaladors: la part bona és que no es massificarà. “Si no s’ha massificat fins ara és complicat que passi a partir d’ara”, insisteix. 

Catalunya ha esdevingut el centre mundial de l’escalada, expliquen. “Ho esteu fent bé? És complicat de respondre. A Margalef has de pagar càmping: jo no m’ho puc permetre”. Bogdan, com la resta, s’hi estan durant mesos. “La quantitat de dies que escales? Depèn: si escales fins al teu límit, també necessites descansar, així que no, no escales cada dia”. 

Agrada tant escalar com per dedicar-li la vida? “Uf! Que complicat! La connexió mental amb la roca és quasi com meditar”. Willy intervé per comparar-ho amb un futbolista o un atleta professional. Ah!, però ells cobren, molt en algun cas, rebatem. “És l’única diferència. Hi ha molts esports que et poden apassionar i no necessàriament t’hi guanyes la vida”, respon el francès. I, conclouen, “formem petits grups d’amics, el món de l’escalada no és tan ampli i tothom s’arriba a conèixer”.