La nova junta del Col·legi de Metges (COMA), liderada per Meritxell Cosan, té tres objectius sobre la taula que tot i la pandèmia vol mirar de tirar endavant: la llei de professions sanitàries, una nova fórmula més equitativa per compensar la formació continuada dels professionals per compte propi i les guies clíniques.

Pel que fa a la llei de professions sanitàries, és un “dels objectius pendents” que han trobat de la junta anterior, però Cosan remarca que “s’ha de fer sí o sí”. Tot just l’estan començant a valorar i és que com tantes altres coses, aquest text s’havia de fer  abans de la pandèmia, però amb l’arribada del coronavirus va quedar aturat. “Estem pendents de parlar amb els altres col·legis de professions sanitàries per valorar els diferents punts de vista i inquietuds que es puguin cobrir a través d’això”. Amb tot, la presidenta del COMA admet que “és complex”. I és que s’han estat informant de la situació a nivell internacional i “no hi ha cap país que es mulli amb una llei de la professió mèdica com a tal”.

I és que el text “ha d’incloure la reglamentació, conceptes legals, però en la medicina tens moltes especialitats, algunes hospitalàries, altres extrahospitalàries, altres són medicina privada, algunes requereixen guàrdies, altres no... Els requisits que impliquen són tan amplis que és molt difícil acotar-ho sota un mateix paraigua legal”, admet. Cosan remarca que no és una tasca que es pugui fer ràpidament i de moment estan treballant per poder fer aportacions a la proposta del Govern. 

La segona qüestió que plantegen té a veure amb l’acreditació i la formació continuada dels professionals. “Al seu dia, des del Govern i el SAAS es va impulsar i pensem que és bo, perquè aporta qualitat assistencial al país i s’ha de regular”, exposa, i remarca que “hi estem totalment d’acord, però també s’ha de buscar una part d’igualtat”. Cosan fa referència a la manera com es compensa aquesta formació a metges assalariats i als professionals per compte propi. “Finalment tots som sanitat pública”, apunta, i per això creu que no hi poden haver “diferències”. La presidenta del COMA explica que quan un professional del SAAS fa una formació, “aquell dia se li remunera igualment el dia de treball, se li considera formació i en alguns casos, fins i tot, se li finança”. En canvi, quan els metges externs volen accedir-hi, “és molt més complex”. Tot i que en principi hi ha part del pressupost del SAAS per cobrir aquests casos, “a efectes pràctics ho assumim nosaltres”. Cosan explica que la formació “corre a compte propi, has de tancar la consulta i, entre comes, estàs abandonant els pacients”. D’altra banda, afegeix, “tens uns costos que aquells dies de formació estàs assumint. Jo vaig fer un màster, per exemple, i va implicar tancar la consulta tres mesos. Això implica pèrdues econòmiques, implica que algun pacient es molesti perquè la doctora no hi és”. Per tot plegat reclamen trobar “una fórmula que sigui similar per poder-ho compensar. És el que estem intentant valorar”. Cosan insisteix que la possibilitat de formar-se és “bona i penso que s’ha de fer. Els metges, quan ens comencem a formar, ja sabem que la formació és continuada, és de per vida”.

El tercer objectiu fixat són les guies clíniques per a malalties prevalents. “No és res nou, està més que estudiat i fet a tot arreu”, adverteix, i posa com a exemple l’Institut Català de la Salut o el sistema sanitari francès, “hi ha un programa de diagnòstic i tractament de la hipertensió, de la diabetis, de l’hipotiroïdisme, del seguiment de l’embaràs d’alt risc i del de baix risc... per tant, pensem que des del Col·legi s’han d’impulsar comissions que abracin diferents professionals mèdics, sobretot metges, que vulguin participar i crear aquesta mena de guies que poden ser, fins i tot, un recolzament de la pràctica clínica habitual”. Cosan indica que “a vegades el que fas no et funciona en un pacient i està bé tenir una alternativa”, però també destaca la possibilitat “d’homogeneïtzar la forma de treballar dels professionals”, i que per exemple, una dona no es trobi que un metge li demana una mamografia als 40, un altre als 45 i un altre als 50. “Evidentment hi haurà casos que se surten d’això i aquí ja entra l’experiència que cadascú pugui desenvolupar, però calen uns mínims comuns”, assenyala, deixant clar que “no vol dir que sempre ho hagis de seguir de pe a pa, però com a mínim tenir un suport”.