Pobresa invisible? Crònica? Caduca? Desigual? Pobresa extrema? Qui són els més pobres? Pobresa per manca de recursos, de coneixements? La pobresa té un miler de noms i tants rostres com persones que es troben en situacions límit... Bona iniciativa la del Consell General de fer seure els no-pobres al voltant de la taula dels qui gestionen pobreses de trinxera, com el director dels centres de dia de la Creu Roja Andorrana, Jorge Pérez, o el president de Càritas Andorrana, Amadeu Rocamora, i també els que es dediquen a sensibilitzar la societat sobre pobreses llunyanes, com el vicepresident d’Unicef Andorra, Joan Micó, una mica, però, desdibuixat potser pel seu paper de sociòleg. L’objectiu? Commemorar el Dia mundial per a l’erradicació de la pobresa.

A Andorra no hi ha pobresa extrema, gent dormint o demanant pels carrers... Però “hi ha una nova pobresa al país”. En això van estar plenament d’acord els asseguts a la taula de la gestió. Bàsicament, “la d’aquelles llars en les quals només entra un sou que en molts casos és el mínim o una mica per sobre del mínim” i han de fer front a les despeses de lloguer i alimentació, sense poder fer-ne d’altres que enriqueixen el coneixement, el benestar emocional... “Una nova pobresa a Andorra, un país pensat per a rics”, amb lloguers inaccessibles i una inflació elevada. No són paraules meves, és clar, les va deixar anar Rocamora ja en el primer assalt del combat, perquè s’ha de reconèixer que va estar la mar de combatiu i sense embuts va deixar anar una perla rere l’altra, sense abaixar els ulls, sinó mirant cara a cara els representants del Consell i del Govern que tenia asseguts al davant i que no es van poder escapar de sentir la veu dels qui no tenen veu. I no tenen veu no només perquè no se’ls tingui en compte, sinó perquè ni gosen alçar-la per la vergonya d’haver de demanar ajuda.

Ho va corroborar tot seguit Pérez amb paraules més ampul·loses, si voleu: “hi ha un nou paradigma de pobresa”. I tot seguit va donar dades: la meitat dels 165 usuaris que té actualment la botiga solidària de la Creu Roja tenen treball, sí, o almenys viuen en llars en les quals entra un sou, sí, però només un.

És la pobresa dels qui “han de prioritzar les despeses d’habitatge i alimentació davant de tractaments de salut”, perquè no se’ls poden permetre, va engegar Pérez, i va completar Rocamora: tractaments tan bàsics i necessaris com “arreglar-se la boca”. No era la primera vegada que ho deien, però potser sí que era el primer cop que ho sentia algun dels il·lustres de la sala. La pobresa no ja dels qui no arriben a finals de mes, sinó la d’aquells que el dia 10 de cada mes ja s’han quedat pràcticament sense diners al compte i encara han de passar els 20 dies restants. Això ho va posar sobre la taula Pérez. És també la pobresa del desconeixement dels recursos que existeixen al país, de les ajudes, dels programes. De què han de fer i a quina porta han de trucar. Un altre tipus de pobresa, aquesta que va posar en relleu Rocamora. I curiosament va ser ell, el més gran dels convidats a la taula, qui es va erigir en portaveu del col·lectiu “més maltractat al país”, tenint en compte una anàlisi feta al si de l’entitat: el dels joves d’entre 20 i 35 anys que es volen emancipar i tenen sous baixos, baixíssims. I no poden accedir a un lloguer i es troben plens de “desànim i sense expectatives de futur”. I alguns són fills de pares de l’Andorra de la bonança, va dir com qui no vol la cosa.

I quin és el repte de país per pal·liar la pobresa? Per Micó, promoure “la cohesió social”. Per  Pérez i Rocamora, veure “quina Andorra volem ara i a 15 o 20 anys vista?” A les institucions públiques els toca procurar el benestar dels ciutadans.

Satisfacció del síndic general, Carles Ensenyat, perquè les intervencions “han estat molt obertes”. Tant de bo que no se les emporti el vent i contribueixin a fer lleis que promoguin aquest benestar.