Els veïns impresentables són l’exemplar més temut de la costa, perquè la seva capacitat de molestar la resta d’estiuejants supera amb escreix el camió de les escombraries, l’olor de fritanga del restaurant que hi ha al costat de l’edifici, l’espetec dels focs d’artifici de la festa major i les accelerades amb la moto trucada del cambrer del xiringuito.
La seva capacitat per trastornar el personal és tan gran que molts desitjaran que arribi Meritxell, se n’aniran a passar les vacances a la plaça del Poble, a circular amb cotxe des de l’Aldosa de Canillo en sentit sud un dia al migdia, o pronunciaran el nom de Candyman cinc vegades davant d’un mirall. El que calgui per perdre’ls de vista.
La família s’encabeix en un minúscul apartament amb el convenciment que on en caben tres, n’hi caben nou sense comptar Feroz, el gos, un exemplar minimalista, cridaner i hiperactiu que viu al balcó en un brot psicòtic permanent i sense medicar-se amb Topamax. Tots plegats són una espècie invasora, acumulen tota mena d’objectes en les zones comunes, però el dia que la veïna del cinquè deixa l’estoreta li diuen de tot menys guapa i Feroz converteix a mossegades l’article de platja en una sotacopa per a xarrups d’orujo El Afilador.
Aliens a qualsevol soroll, els més joves dormen fins al migdia, mentre que la matriarca del clan passa l’aspiradora i posa la rentadora ben aviat amb centifrugat exprés per despertar la resta de veïns alhora que per la ràdio sonen a tota pastilla els grans èxits de Chanquete FM amb Canelita i Fraderita i una playlist que hauria de ser condemnada per un Tribunal Penal Internacional per crims de lesa humanitat. Quan es despertin els joves, les melodies que perforaran els timpans dels ocupants del pis del costat i dels de dalt, seran les de Karol G i Maluma. Ningú sap què és l’infern si un dia de calor a les dotze del migdia no ha escoltat Chantaje o Felices los cuatro de Maluma.
La música provoca tremolors a tot l’edifici, com un terratrèmol en els de Tòquio però és que, a més a més, tota la família no parla. Crida com si patissin una mena de sordesa congènita i no haguessin passat per Gaes. Es criden de la cuina al saló, del balcó al carrer i de l’habitació al lavabo, tot en un pis de 25 metres quadrats. Com si visquessin a la mansió de la família Crawley de la sèrie de televisió Downton Abbey i haguessin de comunicar-se d’una banda a l’altra, vaja, com de l’ala oest a l’est de la Casa Blanca.
Tot l’edifici sap quan el pare va al vàter perquè crida com un posés: “Mari, que s’ha acabat el paper higiènic!” com si el tema s’hagués de tractar a la propera assemblea de la comunitat de veïns.
A la nit munten unes timbes de parxís al balcó on només falten els còctels perquè allò sigui el casino Unnic Andorra. Quan els altres residents ja agafen el son perquè s’han acostumat al so del dau, als mecaguns del pare quan li maten una fitxa, o als renecs de la mare perquè considera que algú ha fet trampes, arriben els joves cridant, com no podia ser d’una altra manera, i cantant els grans èxits de Maluma amb alguna aportació de Luis Fonsi.
Soroll a banda, la matriarca és especialista a cuinar a l’aire lliure. No és que protagonitzi cap programa televisiu de receptes, senzillament no vol que faci mala olor l’apartament. Així el balcó es converteix en Pesadilla en la cocina però sense Chicote amb l’afegit que el malson és per a la resta de veïns, que veuen com la roba que han estès passa de l’olor de suavitzant amb aromes de sabó de Marsella al d’oli de gira-sol fregit.
La família és insuportable a l’edifici, al carrer i a la platja. A tot arreu. El mar és una víctima col·lateral perquè tenen una barqueta que desafia les lleis de la física perquè té capacitat per a quatre persones i hi acostumen a anar-hi vuit o nou amb el gos Feroz a popa. Ignoren les boies que separen el territori de les barques del dels banyistes i tiren l’àncora just on hi ha uns nedadors amb el reggaeton sonant a tot drap.
Comencen a endrapar entrepans de xòped i de xoriço de marca Hacendaño mentre que les ampolles de Xibeca es buiden a una velocitat de vertigen, fins que la barca, amb l’excés de pes, comença a fer aigües. Gràcies als de salvament marítim, als de la Creu Roja del Mar, als bussejadors, als de la Guàrdia Civil i a uns que passaven per allà amb caiac amb destinació a la Cala de l’Esbufador, cap dels tripulants pren mal, tot i que l’ensurt és considerable i de tal magnitud que donen per acabades les vacances.
En aquell mateix moment van començar les dels seus veïns.
