Alguns testimonis alerten de l’augment de persones que demanen diners pel carrer, però no tenen l’aspecte de necessitades que tots tenim al cap.

Més d’un testimoni ha identificat darrerament l’augment de persones que demanen diners pel carrer. Això sí, coincideixen a remarcar que no presenten l’aspecte d’una persona necessitada, semblen del país (parlen català) i que una situació així no l’havien vist mai fins ara al Principat. Ara bé, el departament de Social de la Creu Roja no ho percep de la mateixa manera, ja que asseguren que “no han notat cap canvi més enllà de les peticions habituals”.

Però anem als testimonis. El Nicolás relata que caminava pel costat de l’antiga caserna de bombers, en ple centre turístic de la capital, a mitja tarda, quan un padrí d’uns 60 anys li va demanar si portava res de calés. “Es va dirigir a mi amb molta educació, em va dir que no volia molestar, amb bona higiene, roba correcta, se’l veia bé mentalment, educat i fins i tot somrient, també va demanar a altres persones”, va explicar, després d’haver-li donat 1 euro que duia a la butxaca. “Em va fer pena no portar més efectiu –va lamentar–, però és simptomàtic que Andorra està malalta”, perquè “li ha passat a més gent, abans no es veia”.

El Nicolás no és l’únic que ha tingut una experiència similar. A una altra persona, que ahir al matí es dirigia al Poliesportiu d’Andorra per presenciar en directe el partit de bàsquet entre el MoraBanc Andorra i el Reial Madrid (amb victòria blanca), el va aturar un individu també d’uns 60 anys que anava en direcció contrària. “Em va demanar 50 cèntims perquè no tenia feina, em va donar les gràcies i se’n va anar”, va relatar.

Un tercer testimoni, el Salvador, recorda que caminava amb el seu fill pel carrer Callaueta d’Andorra la Vella, quan va aparèixer un home d’uns 30 anys, amb bigoti i aspecte “normal”, que li va demanar 60 cèntims per agafar l’autobús. En aquell moment, “em vaig treure la cartera de la butxaca i ell em va deixar anar que potser hauria d’atracar-me amb una pistola o alguna cosa semblant”, va assegurar el Salvador. Ara bé, “la veritat és que no li vaig fer ni cas, li vaig donar una moneda d’euro i adeu”, ja que “suposo que era un bromista, no tenia aspecte d’estar malament del cap. O potser és un atracador d’aquí, ben educat i que parla la llengua oficial”. A partir d’ara, caldrà estar atents sobre si el fenomen s’estén o és anecdòtic.