A partir d’ara, quan hi accedeixin, just abans de la porta automàtica, a mà esquerra, podran llegir: Estació Nacional d’Autobusos Joan Nadal. També si se la miren de lluny, des de l’avinguda Tarragona, per exemple, ho veuran escrit a dalt de tot. I si algú, encuriosit, els pregunta qui és aquest senyor, ara sí que podran dir –si s’han après la lliçó, és clar– que Joan Nadal va ser “un pioner” en el transport interurbà, com es diu ara, i internacional de viatgers. Des dels 14 anys conduïa busos, fins que els agents el paraven i el feien recular perquè era massa jove i era capaç d’arreglar un problema mecànic per telèfon. I també que li agradava molt La Trinca o Juntos, de Paloma San Basilio.
Més enllà del guió establert de parlaments d’autoritats, l’homenatge a Joan Nadal va ser un acte més que “emotiu”. La seva filla, Ester Nadal, ha estat l’encarregada de posar aquesta “emoció” sentida, a flor de pell, en cada record dels quals en van ser sobretot partícips la seva família, amb la Roser al capdavant, i els amics, coneguts, tafaners i, és clar, viatgers que anaven amunt i avall, esquivant com podien l’espai preparat per a l’homenatge, pendents alhora de no perdre el bus, comprar un bitllet o simplement passar l’estona i fer petar la xerrada.
