A aquestes alçades de l’any ja no crec que quedi gaire gent que encara no sàpiga que arriba Nadal. Fa dies que els mitjans anuncien una mena de competició per a comprovar qui pixa més lluny o, dit d’una altra manera, qui aconsegueix l’arbre de Nadal més alt. Per tal d’aconseguir aquest honor, els aspirants, han bastit unes estructures còniques carregades de llums i, pel que sembla, ja hi ha un guanyador. Veient com s’assemblen als arbres potser sí que cal donar-li la raó a Manuel Prior quan afirma que no anem prou al bosc. Per acabar-ho de rematar, l’encesa de llums –i d’aquests cons– o el tret de sortida de les festes, va precedit d’un compte enrere, com el que es porta a terme quan s’envia un coet a l’espai. Si l’imaginari popular ha aconseguit que aquestes bastides ens recordin a arbres, crec que també podria convèncer algú que també s’assemblen a les estructures destinades al llançament de satèl·lits. Necessitats de demostrar les seves capacitats, com si fossin els contendents del curs espacial, els principals competidors ja han encès les llums, més d’un mes abans de Nadal, el suposat objectiu de tot plegat. Tants dies de lluminària haurien d’embafar, però si aquest estrany fenomen de competir per mostrar qui té l’arbre més gran ja fa uns anys que es repeteix, cal pensar que agrada i potser es pot arribar, si no ho és ja, en una mena de tradició.
Sense aquestes impúdiques exhibicions, les enceses de llums per aquests topants segueixen un calendari més assumible. A Andorra, el tret de sortida serà el dia 29 de novembre i el dia 5 de desembre a la Massana. A la Seu d’Urgell caldrà esperar un dia més, fins al 6. La capital de l’Alt Urgell ja fa un bon grapat de Nadal, que es cuida d’anar desenvolupat tota una mitologia local, al voltant d’aquestes festes, força establerta. No hi faltaran els sospitosos habituals, com ara els tions, els Reis o el Pare Noel. A la Seu, però, existeix tot un planter local d’on provenen els millors tions, la Freita, comparable amb la Masia, Lezama, o el Benfica Campus dels futbolistes. Manllevats de les tradicions pirenaiques, a la festa urgellenca també s’hi han afegit els minairons, amb aquesta i, tan local, que els diferencia dels altres menairons, genèrics. Aquesta variant dels follets més mítics, ha desenvolupat uns antagonistes únics, els escrofus, amb el seu cap, el Peirot, ja del tot imprescindibles. I no em voldria pas descuidar de la Fada del Quer, que acompanya els il·lustres viatgers de l’Orient, ses Majestats els Reis, la nit de la cavalcada.
Aconseguir l’arbre més alt pot comportar certa emoció, que pot arribar a ser màxima, però un cop ja s’ha desvelat el secret els seus efectes s’esvaeixen en un tres i no res. Per contra la implantació, com si es tractés d’una taca d’oli, de tot un seguit d’històries, i tot un seguit de personatges que ja formen part de l’imaginari col·lectiu de la ciutat, se’ns apareix com a molt més fructífera. Només cal preguntar als més petits de la Seu pels escrofus, i amb el seu posat, n’obtindreu la resposta. Però si aquesta prova no és prou significativa no em puc estar de recordar que els minairons han aconseguit que els alcaldes de la Seu, més enllà de les legislatures i més enllà dels partits i les ideologies, creguin en ells, any rere any. No podran pas dir que no són màgics.
