“Marxo però no marxo”, va dir mossèn Pepe Chisvert per recordar que continuarà ocupant-se de temes andorrans en l’inici del compte enrere del seu comiat, aquesta setmana, que va coincidir amb la festivitat de Sant Bartomeu. Serà present, juntament amb mossèn Toni Elvira, al costat del bisbe a la missa de Meritxell, com també ho farà el nunci del Papa per Andorra i Espanya, Piero Pioppo. Va entrar al servei diplomàtic de la Santa Seu l’1 de juliol del 1993 i ha estat nunci a Corea, Xile i membre de la secció d’assumptes generals de la Secretaria d’Estat.

Mossèn Pepe també va aprofitar per dir que abans que acabi l’any s’ha de posar fil a l’agulla en la restauració del segon quadre d’Antoni Viladomat que es conserva a l’església de Sant Julià i Sant Germà. El primer es va restaurar l’any 2011. La restauració va consistir a retirar el vernís que, amb el pas del temps i l’acumulació de brutícia, havia provocat l’enfosquiment de la tela fins a convertir-la gairebé en una taca negra. La pintura de Sant Nicolau de Tolentino intercedint a la Mare de Déu dels Dolors per les ànimes del Purgatori és un oli sobre tela, de gran format, muntat en un marc de perfil quadrat.

La pintura pendent de restauració és la de Mare de Déu del Roser amb Sant Roc, Sant Eloi o Sant Fabià i Sant Sebastià, un oli sobre tela, de gran format, muntat en un marc de perfil arrodonit a la part superior. La principal especialitat d’Antoni Viladomat va ser la pintura de temàtica religiosa, que va embellir moltíssimes capelles, esglésies i santuaris d’arreu de la geografia catalana (Reus, Tarragona, Manresa, Girona, Lleida, Puigcerdà, Breda, Mataró, Sort, Torroella de Montgrí, la Seu d’Urgell, etcètera).

Mossèn Pepe es va referir a la restauració de la pintura mentre observava el curiós baldaquí que hi ha a l’església de Sant Bartomeu, un temple de propietat privada que pertany a dues famílies lauredianes (Molines i Josa). La peça és tan singular que va ser l’estrella de les Jornades de Patrimoni del 2011. Un baldaquí és un dosser que se situa sobre el tron dels reis, un objecte religiós o un altar per fer-lo destacar i honorar-lo. El nom fa referència a la ciutat de Baldac o Baldacco, denominació medieval de Bagdad, d’on provenien els valuosos teixits de seda, molt elaborats, amb què sovint es feien els baldaquins. Per extensió, el mot baldaquí s’aplica també als edicles o templets que cobreixen els altars de les esglésies cristianes, com el de Bernini a Sant Pere del Vaticà.

A Catalunya només n’hi ha tres: el de Sant Serni de Tavèrnoles –al qual va fer referència ahir mossèn Pepe–, actualment al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), el de Sant Martí de Tost i el de Ribes de Freser, al Museu Episcopal de Vic. També s’han conservat diverses obres de pintura sobre taula d’època romànica que havien servit com a baldaquins. Es tracta de taules de fusta pintada que se sostenien damunt de l’altar per bigues travesseres.

Aquesta tipologia, anomenada baldaquí-plafó, era molt característica de Catalunya, però pràcticament desconeguda a la resta d’Europa. En el de Sant Bartomeu hi figura la inscripció In nomine iesu omne genuflectatur celestium terrestium et infernorum (“En el nom de Jesús, que tots s’agenollin, al cel, la terra i l’infern”). Les figures principals, Crist i Sant Bartomeu, són d’una mida molt més gran que les figures secundàries.

Pel que fa a la iconografia, el retaule –que consta de predel·la, dos pisos i atri– inclou escenes de la Pietat, el Calvari i el martiri del sant que va ser espellifat i decapitat. A l’hora d’hissar el baldaquí, els artesans –l’escultor cerverí Miquel Rubiol i el mestre pintor Çanou– es van trobar que la peça era massa gran per a les dimensions del retaule i del sostre de la petita capella. I van solucionar la badada de forma expeditiva: si no hi cabia del dret, es posava del revés, i tan tranquils. I així va quedar, de cap per avall per a tota l’eternitat.

I, com era d’esperar, aquesta missa tan noticiable va acabar amb més anuncis, com ara el d’una trobada de germanor a Núria amb la presència dels mossens Chisvert i Elvira i Anna Maria Villas, nova secretària general i cancellera del Bisbat, i la confirmació que el Canòlich Music es farà a la Sagrada Família amb un cartell de luxe. Tant mossèn Pepe com mossèn Elvira formaran part del Consell Episcopal. El seu substitut a Sant Julià de Lòria, mossèn Joan Pau, ja està ficat de ple en la vida laurediana. Ahir va dinar al Principal. No se sap si va demanar canelons, jarret o la salsitxa del Bernardí, la que porten cada matí.