Desconec si es tracta d’un fet habitual entre els columnistes, però  en el meu cas, sovint acostumo a fer el ronso abans no m’assec a escriure aquestes línies. Bé, ara que el diccionari ha acceptat el terme, també  podria dir que procrastino. Si la temàtica de la columna es presta que calgui mesurar les paraules, atès que les pells cada cop són més fines,  no els negaré que encara romancejo més.  
Aquesta setmana, coincidint amb la festivitat de Sant Sebastià, se’m va acudir que tots els batejats amb aquest nom patien de la síndrome de l’oblit de l’accent, en el context de les noves tecnologies. Un fet que ja fa temps que patim els qui ens diem Marià, o Julià. En el cas de Marià, un nom masculí en vies de desaparició, ha comportat que no només es transformi en Maria. De fet cada cop hi ha més + que s’adrecen a mi com a Josep Maria. Un problema que no pateixen els que es diuen Sebastià, els respectin l’accent o no. Tot plegat em va portar a cercar informació al voltant de l’origen d’aquest nom i vaig esbrinar que en alguns llocs  Sant Sebastià era reconegut com el sant patró dels gais. Un patronatge extraoficial, com és fàcil intuir. Després d’uns dies de sants barbuts, que senyorejaven la setmana passada i que sovint són presentats amb un posat adust i sorrut, l’arribada, el vint de gener, d’aquest sant tan noi jove, pintat gairebé despullat, i amb una expressió que  barreja plaer i dolor en ser travessat per les fletxes del seu martiri, suposa un gran contrast. Tanta expressivitat, no només ha estat aprofitada per a tota mena d’artistes, sinó que també ha ajudat a convertir  Sant Sebastià en tota una icona gai.  
Aquest descobriment em va portar a parar molta més atenció a una notícia publicada, en la revista Nature Ecology  & Evolution, la setmana passada. En aquest estudi científic s’hi exposa que l’homosexualitat entre primats és una estratègia utilitzada per a la supervivència. Una pràctica que no només ajuda a reforçar vincles socials, sinó que s’utilitza per  resoldre conflictes interns. Si  hi ha molta pressió per part dels depredadors, o es produeix una manca de recursos important, l’activitat es veu incrementada. Podria semblar una excentricitat, però el mateix estudi apunta que aquest comportament no és exclusiu dels primats. Davant del risc d’extrapolar conclusions, els investigadors de seguida aclareixen que  l'homosexualitat humana no es pot simplificar i posseeix matisos únics. Pensar, però,  que com a mínim s’ha comprovat aquest comportament en 1.500 espècies desmunta l’argument que es tracta de relacions contra-natura.  
Gairebé de manera paral·lela, uns investigadors de Kyoto han publicat a la  revista Current Biology un estudi on demostren que els macacos també fan el ronso. A l’article, no s’hi fa cap advertència sobre que la  procrastinació  humana difereixi gaire de la que practiquen els macacos. S’apunta que l’estudi resulta molt útil, ja que  els monos a l’hora de romancejar mantenen un sistema de motivació molt similar a dels humans. 
Qualsevol que es dediqui a procrastinar pot perdre una feina, una oportunitat o una competició, però no és probable que acabi a la presó o pugui témer per la meva vida. Per contra, encara hi ha molts racons de món on les conductes homosexuals són penades amb presó i fins i tot amb la pena de mort. Un matís, sens dubte, digne d’accentuar.