Una Plaça del Poble força plena esperava entre impacient i confusa l'arribada del copríncep francès, Emmanuel Macron, i el cap de Govern, Xavier Espot, per tal de presenciar el que podríem denominar perfectament com a plat fort de la visita del president de la República Francesa al Principat: el discurs a la ciutadania. I és que la ciutadania estava confusa perquè l'hora que en principi havia de començar l'acte no va ser del tot estricta amb la previsió. Bé, són coses que passen quan ja d'entrada tot comença amb el peu esquerre. O amb el peu de Macron, millor dit, que si alguna cosa ens ha demostrat amb la seva nova audiència al país és que no és un especial fanàtic dels protocols.

En aquella plaça s'hi va reunir gent diversa. Hi havia andorrans, i tant, però també força francesos i visitants d'altres indrets que segurament es van topar de patac amb l'escena. Una mica allunyat de la marea de gent, un grup d'amigues septuagenàries es preguntaven què era el que estava produint el retard. "¿No viene el hombre, o qué?", preguntava una d'elles a les seves col·legues i al cel i la Terra amb aquell to característic de qui  té ganes de fer alguna cosa però que si algú de cop proposa anar a fer una canya a algun lloc no s'ho pensa dues vegades. De cop es van començar a sentir alguns aplaudiments. Aquella mateixa dona, que com tothom carregava tres quarts d'hora d'espera sota la solana, confusa, va exclamar: "Vamos a aplaudir, no sé por qué, pero vamos a aplaudir". I és que alguna cosa estava passant…

Així és, per fi van aterrar a la plaça els dos protagonistes. Primer parlava Espot i després, Macron, i direm que la principal diferència entre les seves paraules no va ser ni el contingut del discurs ni molt menys l'idioma, sinó la música de fons que acompanyava l'un i l'altre. Resulta que el Sindicat de l'Habitatge va fer acte de presència amb l'objectiu que el cap de Govern escoltés les seves queixes. I si el senyor Xavier Espot, pel que sigui, no les va escoltar, recomano profundament que algú el porti de seguida a l'otorrinolaringòleg més proper, perquè tela marinera el xivarri que van organitzar. Per ser justos amb la realitat, direm que els principals afectats pel soroll de la xiuladissa i les consignes cridades a ple pulmó van ser totes aquelles persones que esperaven escoltar tranquil·lament les paraules del cap de Govern. A més, les persones que compartien zona amb les nostres amigues tenien una enorme pantalla davant que els havia de permetre veure-ho tot ben gran, però tres quarts del monitor estaven en negre, i solament vèiem la barbeta d'Espot.

Al cap d'una estona, entre el rebombori dels manifestants, van guanyar protagonisme uns aplaudiments sobtats. La pantalla s'havia arreglat! A més, sembla que algú va pujar una mica el volum, així que tot es va tornar més amè. Ara sí, va arribar l'hora del discurs del copríncep francès. De cop es va fer un silenci tan sepulcral que Macron ni tan sols necessitava el suport dels altaveus. Espectacular. Però abans que s'acabés el monòleg, alguns dels assistents van començar a desfilar. I és que se'ls acabaven les dues hores i mitja de festa i havien de tornar a la feina. Potser algú li podria haver dit al seu cap que arribava tard perquè se saltava el protocol. O això només funciona amb Macron?